L'última obra de misericòrdia en els origens del cristianisme

A les portes del seu jubileu no deixem de recordar que la misericòrdia ha estat sempre signe identificatiu de la comunitat cristiana. Més encara, la seva pràctica concreta ha motivat l’aproximació de moltes persones al missatge evangèlic i a la persona de Jesucrist. Adolf von Harnack, en una obra que ha esdevingut clàssica sobre les missions i propagació del cristianisme en els primers tres segles, dibuixa la forta impressió que la pràctica de les obres de misericòrdia per part dels antics cristians va exercir sobre els seus contemporanis.

Fixem-nos només en la darrera de les obres de misericòrdia corporals, “enterrar els morts”, ja que potser és la que actualment resulta menys significativa de totes ja que avui és una tasca molt protocolaritzada socialment.

En el món antic la sepultura tenia una importància capital: més enllà d’una exigència de salubritat, era un deure d’humanitat, i no ésser enterrat era la mostra del més gran oprobi... Per als poderosos representava el darrer acte de notorietat i de presència en la memòria col·lectiva. També en la comunitat cristiana primitiva es donava gran importància al fet de rebre sepultura de forma digna i en solemnes litúrgies, però en soterraments més aviat discrets.

Ja en la tradició judaica, aquesta era una tasca pietosa exercitada des de la caritat privada. Un cristià de meitat del s.II, Arístides d’Atenes, recull aquesta mateixa perspectiva en la seva Apologia (c.15), on afirma que sempre que mor algun dels pobres, hi ha algun d’ells que, per poc que pugui, s’encarrega de la seva sepultura.

Poc després, en canvi, Tertul·lià feia notar que la sepultura dels germans pobres es carregava al fons de la comunitat i, per tant, passava a ser una responsabilitat coral, no pas privada. En la seva cèlebre Apologia (c.39) explica que la comunitat disposa d’una caixa on el fidel diposita com vol i pot la seva ofrena per tal de subvenir a les necessitats socials de pobres, orfes, nàufrags, vells, presoners, malalts... Però allò que se situa en primer lloc d’aquesta enumeració és el manteniment de la sepultura dels pobres.

És important aquesta constatació de la responsabilitat de tota la comunitat en la sepultura dels morts. Es depassava l’esfera privada per a integrar-se en allò que suposava un signe d’identitat, constitutiu de l’assemblea dels fidels. Els diaques, particularment, tenien la funció de vigilar que ningú de la comunitat quedés privat de sepultura en el moment del decés.

Un pas ulterior el percebem amb l’ampliació d’aquesta cura més enllà dels límits del grup cristià. En començar el segle IV Lactanci, en les seves Institucions Divines (c.6), escrivia que no tolerarem que la criatura feta a imatge de Déu sigui deixada per a predació de les feres i dels ocells rapinyaires, ans la restituirem a la terra de la qual ha estat treta, i també amb els desconeguts acomplirem l’ofici que ateny als seus familiars, en el lloc dels quals, quan manquen, entra en joc la humanitat.

Així, més enllà de la solidaritat i dels sentiments de compassió humana, percebem que l’antropologia cristiana va comportar un capteniment propi en la tasca del sepeli dels difunts.

I encara, passant de la consideració antropològica a l’escatològica, convé no oblidar que en el cristianisme brilla l’esperança de la vida en Crist i s’observa la cura dels difunts, en el sentit que també ells estaven necessitats de les oblacions i sufragis acomplerts com a ajuda per a la seva eterna salvació. Aquesta darrera ofrena dels familiars cap al difunt resultava ser també una eficaç via de canalització del dolor.

Tot plegat era percebut com a signe de novetat. Els sentiments humanitaris envers tothom, la consideració de la dignitat humana per raó de la imatge i semblança amb el creador, la relació de comunió amb els difunts expressada amb pràctiques funeràries i de sufragi... distingien la comunitat cristiana i van exercir una font d’atracció per a molts vers la fe dels creients en Crist.

Uns signes d’identitat que convé que no restin com a cosa del nostre passat més remot.

Ignasi Cabré