"Una nació és considerada gran quan defensa la llibertat"

El viatge apostòlic del Papa Francesc a Cuba i Estats Units d’Amèrica informativament ha quedat una mica eclipsat a casa nostra per la intensitat de la campanya electoral que hem viscut durant aquest mes de setembre. És una veritable llàstima, perquè els gestos i les paraules de Francesc en aquests dos països són dels que romandran gravats en la història dels viatges papals.

Imatges realment impactants: la figura de Francesc, igual que la de Joan Pau II i Benet XVI, a la plaça de la Revolució de l’Havana i les seves paraules davant de Raúl Castro i una multitud de cubans: La importància d’un poble, d’una nació, la importància d’una persona sempre es basa en com serveix la fragilitat dels seus germans; la defensa dels immigrants davant dels congressistes nord-americans: Nosaltres, que formem part d’aquest continent, no ens espantem dels estrangers, perquè molts de nosaltres fa temps que també ho vàrem ser, d’estrangers, així com també el clam per l’abolició de la pena de mort i del tràfic d’armes; l’actitud coratjosa a l’Assemblea General de les Nacions Unides sobre les armes nuclears, el narcotràfic o les fragilitats de la mateixa institució de l’ONU, que no acaba de sortir-se’n davant d’alguns conflictes... La casa comuna de tots els homes ha de continuar aixecant-se sobre una recta comprensió de la fraternitat universal i sobre el respecte de la sacralitat de cada vida humana, de cada home i cada dona: dels pobres, dels ancians, dels nens, dels malalts, dels no nascuts, dels desocupats, dels abandonats, dels que es jutgen desestimables perquè no se’ls considera més que uns nombres d'una o una altra estadística».

El missatge del Papa, en la línia exposada ja per Pau VI —a qui va citar abundantment—, Joan Pau II i Benet XVI, posa l’accent en les capacitats dels éssers humans d’incidir en el futur del planeta, i sobretot és una crida clarament profètica a canviar el món, especialment adreçada als qui tenen responsabilitats. L’Assemblea va interrompre el discurs amb aplaudiments en vint-i-set ocasions, i al final Francesc va ser ovacionat dempeus.

En l’àmbit més eclesial, el viatge ha portat el Papa a parlar i escoltar les Esglésies locals de Cuba amb els seus bisbes, amb els joves, amb els preveres, amb les famílies, amb els malalts. Al Estats Units ha canonitzat fra Juníper Serra, que va saber testimoniar en aquestes terres l’alegria de l’Evangeli; ha visitat una llar per als «sense sostre» de Washington; una escola per a immigrants a Harlem (Nova York); ha celebrat l’Eucaristia a l’impressionant Madison Square Garden; ha visitat una presó a Filadèlfia; i ha participat a la VIII Jornada Mundial de les Famílies celebrada en aquesta capital americana.

Tot plegat ha estat com un signe visible de les obres de misericòrdia que Francesc tant ens ha recomanat per a la nostra vida: «acollir els forasters», «assistir els malalts», «visitar els presos»... però també «donar consell als qui el necessiten», «ensenyar als qui no saben», «corregir els qui van errats», «consolar els tristos» i fins i tot ajudar a «perdonar les ofenses» entre països que han estat greument enfrontats.

El discurs de Francesc, el dijous 24 de setembre, al Congrés dels Estats Units a Washington D.C. va ser en el seu contingut i en la seva forma una peça admirable que val la pena ressenyar. Vaig escoltar-lo aquella tarda després d’haver sentit als informatius un no parar de notícies sobre polítics, sobre les seves maneres d’actuar, sobre les propostes d’uns i altres... Evidentment que el Papa s’adreçava als polítics dels Estats Units d’Amèrica, un país definit com la terra dels homes lliures i la pàtria dels valents i a qui va donar un bon consell que serveix per a tots els pobles, també per a nosaltres: una nació és considerada gran quan defensa la llibertat. Em va semblar que també aquestes paraules podien llegir-se des dels ulls d’un català immers en la voràgine d’una singular campanya electoral.

En primer lloc, el Papa diu als congressistes nord-americans: vostès estan cridats a defensar i custodiar la dignitat dels seus conciutadans en la recerca constant i exigent del bé comú, ja que aquesta és la finalitat principal de la política. I encara fa una remarca referint-se a aquells a qui els governants més han de dedicar la seva atenció: especialment els qui es troben en una situació de més vulnerabilitat o risc.

El Papa no silencia que tots coneixem i estem summament preocupats per la inquietant situació social i política del nostre temps i fa l’anàlisi de quins són els problemes centrals a escala mundial, de quina manera el nostre món sagna en tants germans nostres, i com cal afrontar les polaritzacions que pretenen dividir el món contemporani en bàndols.

A casa nostra hi ha qui es pregunta com ha de respondre l’Església davant dels complexos reptes que es presenten a partir d’ara en la societat catalana. Em sembla que les paraules de Francesc ens poden ajudar a fixar un marc d’actuació: La nostra resposta, en canvi, és d'esperança i de reconciliació, de pau i de justícia. Se'ns demana tenir el coratge i usar la nostra intel·ligència per resoldre les crisis geopolítiques i econòmiques que abunden avui. També al món desenvolupat les conseqüències d'estructures i accions injustes apareixen amb molta evidència. El nostre treball se centra a retornar l'esperança, corregir les injustícies, mantenir la fe en els compromisos, promovent així la recuperació de les persones i dels pobles. Anar cap a davant junts, en un renovat esperit de fraternitat i solidaritat, cooperant amb entusiasme al bé comú.

El camí més adequat tant en les grans crisis com en les més senzilles continua essent el diàleg entre els diferents actors: Quan països que han estat en conflicte reprenen el camí del diàleg, que podria haver estat interromput per motius legítims, s'obren nous horitzons per a tots. Això ha requerit i requereix coratge, audàcia, la qual cosa no significa falta de responsabilitat. Un bon polític és aquell que, tenint en ment els interessos de tots, pren el moment amb un esperit obert i pragmàtic. Un bon polític opta sempre per generar processos més que per ocupar espais.

Al vol de tornada, una periodista va preguntar al Papa quins reptes tenia plantejats l’Església. Francesc va respondre amb senzillesa: continuar treballant amb aquest poble creient com fins ara s’ha treballat, acompanyant el poble en el seu creixement, en els moments bons i en les seves dificultats. El repte per a l'Església avui és ser com sempre ha estat: una Església propera a la gent.

Norbert Miracle