L'Ateneu Universitari Sant Pacià

El dia 1 d’octubre, en acabar l’acte d’inauguració de curs de les tres facultats eclesiàstiques, que presidia el Cardenal Giuseppe Versaldi, prefecte de la Congregació per a l’Educació Catòlica, aquest va signar el decret de constitució del nou «Ateneu Universitari Sant Pacià», una institució acadèmica major de l’Església de Barcelona i, a través d’ella, de totes les diòcesis catalanes i de Mallorca. Hi eren presents tots els bisbes catalans (residencials i auxiliars) i l’Abat de Montserrat, i hi eren representades la diòcesi de Mallorca, la Universitat Ramon Llull i la Universitat de Barcelona, així com el Govern català. L’Ateneu és una iniciativa del Cardenal de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, que la Santa Seu ha acollit decididament, i suposa un pas endavant que duen a terme les deu Esglésies diocesanes que viuen i peregrinen a Catalunya, juntament amb la diòcesi de Mallorca. El nou Rector de l’Ateneu és el qui signa aquestes línies.

M’agradaria explicar els beneficis eclesials i pastorals de la nova institució, que cohesiona institucionalment la Facultat de Teologia de Catalunya (constituïda el 1968), la Facultat de Filosofia de Catalunya (constituïda el 1990) i la Facultat Antoni Gaudí d’Història de l’Església, Arqueologia i Arts Cristianes (constituïda ara fa un any, el 2014). En primer lloc, tal com va posar de manifest el Concili Tarraconense de 1995, Catalunya és una unitat pastoral, en la qual el treball interdiocesà sorgeix quasi espontàniament i es realitza a molts nivells. Les agrupacions, en Comissions i Serveis de diversa índole, de les tasques eclesials comunes a les diòcesis, configura una manera de fer, que té una llarga tradició, iniciada el segle XIX, ampliada el segle XX i esdevinguda imprescindible el segle XXI. Els preveres catalans es coneixen i es reconeixen com a treballadors de la mateixa vinya. El món, alhora, s’ha engrandit i s’ha empetitit. Igualment, l’Església uneix «allò global» i «allò local» i ho fa des d’unes bases teològiques precises, mitjançant una eclesiologia de comunió que articula el caràcter universal i el caràcter diocesà, al servei de la missió evangelitzadora.

En segon lloc, tal com va evidenciar el Congrés de les Grans Ciutats celebrat a Barcelona l’any passat, Catalunya ha deixat de ser bipolar: rural i urbana. La divisió entre diòcesis urbanes i rurals, o, encara, entre arxiprestats rurals i urbans, s’ha esberlat. Les comunicacions físiques entre territoris i les anomenades «autopistes de la informació» (internet), formen una sola cosa. La noció de «xarxa» esdevé dominant, tant per a designar les carreteres que traspassen els límits territorials amb una mobilitat creixent, com per a designar la teranyina d’informacions, projectes conjunts, intercanvis, que caracteritzen la societat d’avui. La gran ciutat és, naturalment, Barcelona i la seva àrea metropolitana (cinc milions i mig de persones), però és també el territori català restant (dos milions de persones), que participen dels comportaments, cultures i modes de vida urbans, dictats per la gran ciutat i les altres grans ciutats. Fins i tot els neorurals són, de fet, un fenomen urbà. I és formidable l’homogeneïtzació «urbanita» dels joves d’aquest país, també els qui viuen a la vall més amagada del Pirineu. Barcelona és, com a màxim, a dues hores de les quatre puntes del país. Les xarxes, físiques i mentals, teixeixen un nou tapís, que anirà definint-se més clarament en els propers anys.

En tercer lloc, i en aquest context de grans transformacions, la qüestió educativa i formativa –si es vol, la cultura i la universitat– pren un relleu particular. Per exemple, l’oferta universitària a Catalunya és enorme: a Barcelona hi ha cinc universitats publiques (UB, UAB, UPC, UPF, UOC) i tres de privades, totes tres d’inspiració cristiana (URL, UIC, Abat Oliba). Cal sumar-hi tres universitats públiques més (UdG, UdL, URV), i una altra (UVic), semipública. En total, dotze universitats per a set milions i mig d’habitants a les quals caldria afegir una munió de centres adherits a les esmentades universitats i diverses escoles privades de rang universitari. La veu de l’Església catòlica, expressada de manera substantiva, necessitava fer-se sentir en aquest gran món universitari des de l’especificitat que, de sempre, l’ha singularitzada: mitjançant els estudis teològics, filosòfics i humanístics (història i arts). L’eina d’expressió és des d’ara l’Ateneu Universitari Sant Pacià, òptimament ubicat en ple centre de Barcelona, en un edifici històric, el Seminari Conciliar, obra d’Elies Rogent, mestre de Gaudí i també autor de l’edifici històric de la UB. L’edifici del Seminari és alhora la seu de la rica Biblioteca Pública i Episcopal del Seminari de Barcelona, amb fons de llibre antic i modern, magníficament renovada en els darrers temps.

En quart lloc, en els darrers anys s’ha anat forjant un engranatge d’institucions eclesiàstiques de rang universitari que ara quedaran aixoplugades sota l’Ateneu mitjançant la Facultat de Teologia, tant a Catalunya com a les Illes Balears. Em refereixo als dos instituts incorporats (Teologia Fonamental i Institut Superior de Litúrgia de Barcelona) (nascuts els anys vuitanta), el centre afiliat (el Centre d’Estudis Teològics de Mallorca) (des del 1970) i els sis instituts superiors de ciències religioses que hi estan vinculats (Barcelona, Girona, Lleida, Mallorca, Tarragona i Vic) (nascuts els anys noranta). La xarxa d’estudis eclesiàstics cobreix una bona part del territori i representa una xifra total de més de tres mil alumnes, entre els quals tots els seminaristes de les nostres diòcesis, moltíssims laics i alguns preveres. L’Ateneu no s’ha construït damunt la sorra!

A propòsit d’això, voldria especificar l’oferta adreçada a les persones que tenen, almenys, un títol acadèmic (batxillerat o grau en teologia) i que són sobretot preveres. Aquest títol els permet d’accedir al segon cicle i dur a terme directament una llicència (Màster) (dos anys acadèmics) en el cas que escullin teologia (especialitats: teologia sistemàtica, teologia bíblica, teologia moral). En el cas que escullin filosofia, han de d’aconseguir primerament el batxillerat (grau), la qual cosa representa un any acadèmic extra, atès que ja en porten dos de fets, abans d’accedir a la llicència (Màster) (especialitats: filosofia teorètica, filosofia pràctica i història de la filosofia i de la ciència). Si escullen la Facultat Antoni Gaudí, han de passar per un curs pont per tal d’obtenir el batxillerat (grau), cosa que es pot fer durant dos anys (matins de dimecres a divendres, el primer, i de dilluns a dimecres, el segon) o bé en un sol any. La llicència (Màster) de la Facultat Antoni Gaudí es titula «Llicència en Història i Patrimoni cultural de l’Església» i compta amb tres especialitats: Història de l’Església, Arqueologia i Art, Patrimoni de l’Església. En resum, sense curs pont (en el cas de seguir una llicència en teologia) o amb un curs extra de pas (en el cas de seguir una llicència en filosofia o en història i patrimoni), l’Ateneu Universitari Sant Pacià ofereix nou opcions de segon cicle. Es tracta d’una oferta extraordinària, a la qual s’afegeixen encara dues llicències més: les llicències en teologia fonamental (Institut de Teologia Fonamental, Sant Cugat) i teologia litúrgica (Institut Superior de Litúrgia de Barcelona). Aquestes onze llicències eclesiàstiques tenen totes elles validesa civil, en virtut dels corresponents decrets emesos pel Ministeri d’Educació i Cultura. Per això donen accés a la titulació canònica (Llicència) i civil (Màster universitari).

Permeteu-me, per acabar, una reflexió que voldria servir per a encoratjar. Una formació continuada que passi per obtenir un grau acadèmic, és garantia d’una preparació adequada al temps que vivim. Voldria, a propòsit d’això, desfer dos arguments que més aviat sonen a autojustificació.

El primer, el del temps: «les urgències pastorals són tantes que no puc estudiar». És veritat que les tasques pastorals són múltiples i que el qui vol treballar té molt de camp per córrer. Però l’estudi és una tasca pastoral de primer ordre que redunda en benefici de totes les persones que envolten el prevere. No és un «divertimento» o quelcom superflu del qual podríem prescindir. Aprofundir en les disciplines eclesiàstiques és una manera òptima de servir el poble de Déu. No en tinguem cap dubte!

El segon argument és el de la necessitat: «en tinc prou de llegir algunes coses per posar-me al dia». Un prevere no pot deixar-se anar des de cap punt de vista i, per tant, tampoc des del punt de vista intel·lectual. En un context social i cultural on un percentatge elevat de persones han fet estudis universitaris, no podem donar raó de la nostra esperança si no unim el cor i l’intel·lecte, si la caritat i la raonabilitat de la fe no van juntes. L’autoritat d’un discurs religiós s’ha de sustentar sobre uns coneixements que siguin fruit del treball i de la reflexió. Malfiem-nos dels carismatismes i dels intel·lectualismes. No a una teologia de tauleta de nit, com va dir el Papa Francesc, però sí a una teologia robusta i confessant, arrelada en la Paraula i enquadrada en la Tradició. El discurs sobre el «no cal» pot amagar peresa i desídia.

Demanem al bon Déu que l’Ateneu Sant Pacià compleixi la seva funció acadèmica al servei de les Esglésies que peregrinen a Catalunya i a les Illes Balears. Que sigui una ocasió perquè molts preveres, com un nombre important ja ha fet, es decideixen a triar un segon cicle d’entre els onze possibles. Que la tasca pastoral quedi enfortida gràcies, també, als ensenyaments impartits en l’Ateneu, i es refermi el poble de Déu que confessa l’Evangeli del Senyor ressuscitat.

Armand Puig i Tàrrech

Rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià