Missió del laic en la societat actual

Insinuar «la missió dels laics» en la societat actual ens porta d’entrada a enyorar «temps passats». Temps en què moviments d’Acció Catòlica i moviments obrers eren ben vius i presents en les comunitats humanes. El laic cristià era un «ferment» en la massa laboral, social i política. No hi havia proselitisme, però sí creients «referents». Aquells temps avui no els tenim; els «moviments cristians» de laics estan en crisi; noves propostes d’evangelització són més idees i projectes que realitats, encara que algun està fent bona tasca.

Què ha passat? ¿A què es deu que aquesta «missió evangelitzadora del laic» ha minvat i en molts ambients és un record del passat i no ja una vivència de present i projecció de futur?

El Decret del Vaticà II sobre l’apostolat dels laics en el nº 4 diu: «... és evident que la fecunditat de l’apostolat dels laics depèn de la seva unió vital amb Crist». I quan els apòstols han d’elegir el successor de Judes i aquesta sort cau en Maties, Pere, tot podent fer us de la seva autoritat, proposa a la comunitat quin dels dos proposats Josep, l’anomenat Barsabàs, i Maties, i l’únic criteri que han de tenir en compte és: «Cal que sigui amb nosaltres testimoni de la resurrecció de Jesús» (Ac. 1,21). D’aquí deduïm:

Unió. Unir-se amb algú és més que estar-hi, que passar-hi moments, que comunicar-hi o parlar de fets i esdeveniments, que programar unes accions o projectes per a dur a terme. Unir-se és identificar-se, combregar, «ser» en l’altre
Testimoni. No es tracta d’haver vist solament, sinó de viure el que s’ha vist. L’autèntic testimoni es juga el tipus; ho dóna tot, si cal, pel que testifica. El testimoni no esdevé líder, ni mandatari; no té poder. El testimoni és «referent», ofereix i atrau.

D’aquí ha de néixer la «missió del laic». La seva espiritualitat, l’ha de fonamentar en la seva unió amb el Crist. Unió que ve donada de la seva «relació amical», fidel i continuada amb Ell. I aquesta unió s’ha de realitzar molt sovint en el «silenci», que porta a l’escolta. Fides ex auditu, deien els clàssics. No hi pot haver fe sense escolta, i sense aquesta no hi ha espiritualitat; i si no hi ha espiritualitat (vida en l’esperit) no hi pot haver testimoniatge.

Pere demana que el qui succeeixi a Judes sigui testimoni de la resurrecció. No diu que ha de parlar del que Jesús va dir, del que va fer, de les paràboles que explicà, dels miracles que va realitzà o dels discursos pronunciats,... sinó «testimoni de la resurrecció».

Aquest «testimoniatge» ha de ser la clau per a la «nova evangelització d’avui». Cal conèixer normes, lleis, preceptes, moral,... tot el es vulgui; però si no hi ha la vivència del Crist Ressuscitat en l’interior de cada u, tota la resta serà «fullaraca», sonarà a quelcom buit. Es faran sermons i homilies de «mai acabar»; mouran bancs, però no els cors. Aquesta «vivència» del Crist és vàlida per a tot apostolat i per a tota espiritualitat: episcopal, sacerdotal, religiosa i laïcal.

Si tenim bisbes, sacerdots, religiosos i laics amb profunda experiència de la presència del «Ressuscitat», la nostra societat i les nostres comunitats es desvetllaran a una nova esperança i sabran donar resposta als nous reptes que avui sorgeixen i als que sorgiran en el futur.

Els ministres consagrats hem de ser «referents» de la resurrecció i hem d’ajudar a ser-ne els laics. Aquests s’han de fer presents en les múltiples ocupacions i treballs del món com a «nous referents» del Ressuscitat.

D’aquesta manera, ministres, laics i religiosos serem creïbles en la societat d’avui. I no només creïbles, sinó creadors i creatius de noves formes, de nou llenguatge cristià en el món. La fe serà inculturalitzada en els llocs i espais on viuen cristians «vius i actius»; cristians «passius» no fan cap bé a la nova evangelització.

El laic té una missió que no li ve de la Jerarquia, sinó de la Vivència del Ressuscitat. La Jerarquia ha de reconèixer i discernir els nous carismes que l’Esperit infon als «laics vius» i aprofitar-los per la «unitat en la diversitat» social, política i religiosa.

Ramon Balagué, prevere del bisbat d'Urgell, rector de Guissona