"A un Déu humil hom no s’hi habitua mai!"

Homilia del papa Francesc el diumenge de Rams a la plaça Sant Pere del Vaticà. Diumenge 29 de març de 2015

Al centre d'aquesta celebració, que es mostra tan festiva, hi ha la paraula que hem escoltat en l'himne de la Carta als Filipencs: "Es va humiliar a si mateix" (2,8). La humiliació de Jesús.

Aquesta paraula revela l'estil de Déu i, i com a conseqüència, el que ha de ser propi del cristià: la humilitat. Un estil que mai deixarà de sorprendre'ns i ens posarà en crisi: a un Déu humil hom no s’hi habitua mai!

Humiliar-se és sobretot l'estil de Déu: Déu s'humilia per caminar amb el seu poble, per suportar les seves infidelitats. Això és evident en llegir el relat de l'Èxode: quina humiliació per al Senyor escoltar totes aquelles murmuracions, aquelles lamentacions! Es dirigien en contra Moisès, però en el fons anaven contra Ell, el seu Pare, que els havia tret de la esclavitud i els guiava pel camí del desert a la terra de la llibertat.

En aquesta Setmana, la Setmana Santa, que ens condueix a la Pasqua, nosaltres anirem per aquest camí de la humiliació de Jesús. I només així serà "santa" també per a nosaltres!

Sentirem el menyspreu dels líders del seu poble i dels seus enganys per fer-lo caure. Assistirem a la traïció de Judes, un dels Dotze, que el vendrà per trenta denaris. Veurem el Senyor arrestat i portat com un malfactor; abandonat pels deixebles; presentat davant el Sanedrí, condemnat a mort, colpejat i ultratjat. Sentirem que Pere, la "roca" dels deixebles, el negarà tres vegades. Sentirem les cridòries de la gent, incitats pels caps del poble, demanant alliberar Barrabàs, i a Ell crucificar-lo. El veurem burlat pels soldats, cobert amb un mantell de porpra, coronat d'espines. I després, al llarg de la Via Dolorosa, i sota la creu, sentirem els insults de la gent i dels caps, que es burlen el seu ser Rei i Fill de Déu.

Aquest és el camí de Déu, el camí de la humilitat. És el camí de Jesús, no n'hi ha cap altre. I no existeix ha humilitat sense humiliació.

Seguint fins al final aquest camí, el Fill de Déu ha assumit "forma de servent" (Fl 2,7). De fet, la humilitat vol dir també servei, vol dir deixar espai a Déu despullant-se de si mateix, "buidant-se", com diu l'Escriptura (v. 7). Aquest –buidar-se- és la major humiliació.

Hi ha un camí contrari al de Crist: la mundanitat. La mundanitat ens ofereix el camí de la vanitat, l'orgull, l'èxit ... És l'altre camí. El maligne l’ha proposat també a Jesús, durant els quaranta dies en el desert. Però Jesús va rebutjar sense dubtar-ho. I amb Ell, amb la seva gràcia només, amb la seva ajuda, també nosaltres podem vèncer aquesta temptació de la vanitat, de la mundanitat, no sols en ocasions especials, sinó en les circumstàncies ordinàries de la vida.

Ens ajuda i ens consola en això l'exemple de tants homes i dones que, en el silenci i en la modèstia, cada dia renuncien a ells mateixos per servir els altres: un parent malalt, un ancià sol, una persona amb discapacitat, un sense sostre ...

Pensem també en la humiliació els que pel seu comportament fidel a l'Evangeli són discriminats i reben personalment. I pensem en els nostres germans i germanes perseguits perquè són cristians, els màrtirs d'avui – n’hi ha molts - no neguen Jesús i porten amb dignitat insults i ultratges. Ells segueixen en el seu camí. Podem parlar de veritat de un "munt de testimonis": els màrtirs d'avui (cf. He 12,1).

Durant aquesta Setmana, posem-nos també nosaltres decididament en aquest camí de la humilitat, amb molt d'amor per Ell, el nostre Senyor i Salvador. Serà l'amor a guiar-nos i a donar-nos força. I on és Ell, també hi serem nosaltres (cf. Jn 12,26).

Traducció: Pere Prat –Catalunya Religió