Pasar al contenido principal
Por Lluís Serra Llansana .
En Gerasa

Hi ha, almenys, tres maneres d’afrontar el buit. La primera, omplir-lo de manera mecànica a qualsevol preu. A uns quants, els pensaments els defensen del buit existencial. Altres, es lliuren compulsivament a les relacions, com un recurs per sentir l’emoció enfront del pànic de caure en el no-res. N’hi ha que troben en l’acció el subterfugi de fugida. La segona, afrontar-lo creativament i des de l’interior. Reposar-lo, sentir-lo... sense fugues. Aguantar el tipus fins que es descobreixen móns nous. La tercera, caure a l’abisme: angoixa, flirteig amb la bogeria, pèrdua de ganes de viure... Aleshores, quan baixem per un precipici sense fons, es pot produir l’anomenada segona conversió i sorgeix una possibilitat nova: la pregària des de l’abisme. És possible que aquesta manera derivi en depressió moral i espiritual que, segons André Gromolard, té tres sortides: l’enfonsament desesperat, el carreró sense sortida del gaudi i el carreró sense sortida evangèlic. Qualsevol d’aquestes, tot i que de manera molt diferent, es pot quedar a mig camí o conduir a la conversió del cor a Déu. Potser es tracta de perdre-ho tot per trobar-ho tot i de morir com el gra de blat per donar fruit en abundància. Però perdre-ho tot i morir esquinça el cor i les entranyes per dins. El sofriment resulta indescriptible. Ho saben els que ho han passat o ho viuen. Com podem trencar aquest cercle viciós en el qual ens trobem presoners?

La pregària des de l’abisme constitueix una possibilitat nova. Els salms tenen una profunditat humana i espiritual que sorprenen tothom que s’hi lliura. De vegades, requereixen claus d’interpretació, però sovint són textos directes, clars, que no deixen lloc a dubtes. Viure la caiguda a l’abisme acostuma a causar un dolor inenarrable. Hi ha salms que recullen aquests sentiments i els converteixen en pregària: «Des de l’abisme et crido, Senyor; Senyor, escolta el meu clam» (salm 130). La descripció de l’estat anímic al salm 77 és molt més precisa: angoixa, desconsol de l’ànima, impossibilitat de dormir, torbació que deixa sense paraules, sofriment profund, turment, interrogants sense resposta... Enfront de tot això, la confiança: «Espero amb tota l’ànima, Senyor, confio en la teva paraula.» Actitud gens fàcil. Que potser tot s’ha d’ensorrar per experimentar la seguretat en Déu. El salm 139 acaba així: «Déu meu, penetra els meus secrets i coneix el meu cor, examina’m per conèixer què desitjo. Mira si vaig per camins d’idolatria i guia’m per camins eterns.» Quan els ídols cauen i es fan miques, s’esquincen moltes coses per dins, però és requisit obligat per transitar per camins eterns.
Déu segueix el procés personal de cadascú i és present en totes les circumstàncies de la vida: «On aniria lluny del teu esperit? On fugiria lluny de la teva presència? Si pujava dalt al cel, hi ets present, si m’ajeia als inferns, també t’hi trobo» (salm 139). No es tracta d’una presència controladora, sinó d’un contacte amb la misericòrdia, el perdó, la compassió, l’estímul, la seguretat.
La caiguda a l’abisme es pot convertir en una crida espiritual. Moltes coses apareixen, aleshores, com secundàries, prescindibles, sense cap valor. Els camins de l’ego porten a la perdició. Els camins de Déu condueixen a l’amor, a la veritat, a l’alegria, a la pau, a la humilitat, al domini d’un mateix, a la bondat... De vegades, amb tot, cal caure a l’abisme per descobrir-los. La confiança en el Senyor és un camí de superació.
Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.