La actualidad religiosa desde Cataluña

Escàndols econòmics i financers, corrupcions, suborns... esquitxen els informatius de tots els mitjans. Què tenen en comú noms com Lehman Brothers Holdings Inc, Teddy Bautista, Francisco Camps, Keith Rupert Murdoch... i tants d’altres, confessos o presumptes? L’avarícia, la cobdícia, en resum, l’amor pels diners.

Quan Evagri Pòntic, un monjo del segle IV, va enumerar vuit falsos raonaments o esperits del mal, que han donat origen als anomenats pecats capitals, parla en el tercer lloc de la llista de la filargyria, terme grec per indicar l’amor per l’or, pels diners, per la riquesa. L’avarícia té dues característiques que la defineixen: l’acumulació i la insaciabilitat. L’acumulació és presentada de manera diabòlica com una garantia enfront de les incerteses del futur i de la vida. Sembla sensat, però subjau en aquest raonament, una manca de confiança que condueix a la segona característica, la insaciabilitat. No en tenim mai prou. Aleshores, es dispara la dinàmica del desig. Així ho expressa Evagri: «La mar no s’omple mai del tot a pesar que rep gran quantitat d’aigua dels rius, de la mateixa manera el desig de riquesa de l’avar no se sadolla mai.» Diagnòstic ben cert.
 
Pau de Tars escriu a Timoteu amb tota claredat: «Perquè hem vingut en aquest món sense res, i no ens en podrem endur res. Mentre tinguem, doncs, menjar i vestit, donem-nos per satisfets. Els qui volen enriquir-se cauen en temptacions i paranys, i en molts desigs insensats i perniciosos, que enfonsen els homes en la ruïna i la perdició. Perquè l'amor als diners és l’arrel de tots els mals. Per haver-s’hi llançat, alguns s’han desviat de la fe i ells mateixos s’han clavat a l’ànima molts sofriments» (1Tm 6,7-10). Pau parteix d’una realitat existencial: venim al món sense res i res no ens emportarem. El naixement és una obertura a moltes possibilitats, però la mort és un despreniment radical. El taüt pot ser d’or, però el taüt es queda aquí. Ningú no se l’emporta al més enllà. En segon lloc, Pau es concentra en les necessitats de la persona: aliments, vestits, etc. A partir d’aquí, voler enriquir-se condueix a caure en temptacions i trampes que, tard o d’hora, enfonsen els homes i les dones en la perdició. Carreres polítiques per terra, pèrdua d’honorabilitat, presència al banc dels acusats, atribució de pràctiques execrables... I, més enllà de tot això, no només per als seus protagonistes sinó per a tota la societat, innombrables patiments. L’enriquiment ràpid i fraudulent condemna milions de famílies a la fam, a les mancances, a l’atur. Uns problemes que no s’arreglaran en quatre dies. El dany és tan profund, que caldrà molts anys per restablir l’equilibri. Què hi ha hagut darrere de les polítiques del totxo a Espanya? L’amor als diners.
 
Condemnar banquers, experts en finances, polítics, sempre que hi hagi proves, és un primer pas. Cal sanejar la vida pública i introduir uns mecanismes de control raonables perquè no hi hagi abusos. Però això no és tot. La batalla de l’amor pels diners es lliura dins de cada persona. Sense una vida espiritual profunda, podem representar un sainet d’indignació, però res més. Jesús va ser molt explícit: «No podeu servir alhora Déu i els diners» (Mt 6,24).
 
Ara que l’estiu, en la majoria de casos, ens deixa més hores lliures podem pensar en la nostra relació amb els diners. Amor, dependència, ús raonable, feina, corrupció...?