La actualidad religiosa desde Cataluña

(III) Polònia i Europa
 
Aquest pelegrinatge ha estat també i, com no podia ser d’altra manera, un motiu per reflexionar sobre la nostra història europea. La II Guerra Mundial començà en el moment de la invasió nazi a Polònia i amb l’acord inicial de Hitler i Stalin de partició del país. Els camps d’extermini d’Auschwitz i Treblinka es trobaven a  Polònia. Varsòvia va ser destruïda en un 85% per l’exèrcit nazi amb la passivitat de les forces russes a l’altra costat del Vístula. Amb la divisió de Ialta, els països sotmesos al poder soviètic s’anomenarien com el “Pacte de Varsòvia”. Molta història, molt dolor. La Mittel Europe va mig desaparèixer absorbida per la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i desplaçant una bona part del centre d’Europa vers Rússia. Europa, commocionada i destrossada pels seus, es dividiria en dos blocs que formarien realitats polítiques, econòmiques i socials durant gairebé quaranta anys. Una Europa escindida semblava renunciar a la seva pròpia història comuna. No és gens fàcil contemplar l’historia europea del segle XX sense estremir-se. Tampoc la nostra Guerra Civil.
 

 
Els anys de la Guerra Freda foren llargs i pesants. Els països d’occident, sota el lideratge inicialment dels Estats Units, i dels acords de Bretton Woods de manera molt especial, i amb el Pla Marshall al capdavant, iniciarien no només una recuperació econòmica sinó que, a més, establirien les bases d’acords sòlids de futura cooperació que donarien pas al naixement de la Comunitat Europea i, després, de la Unió Europea. Els països de l’Est es trobarien sotmesos a la devastadora lògica del stalinisme que impediria tota revolta que suposes la pèrdua del control soviètic de la majoria dels països del centre i est d’Europa. Dues realitats polítiques i històriques s’aixecaven confrontades, dos suposats models de societats antagònics que volien fer-nos oblidar una història comuna. A l’occident del vell continent, les últimes dictadures militars hereves de la confrontacions ideològiques de la primera meitat del segle queien -Grècia, Portugal, Espanya- i el projecte d’una unió econòmica i política d’Europa anava agafant cos. Anys després, amb les revoltes de Solidarnosc a Polònia, amb la Glasnot i Perestroika de Gorvatxov, queia el Mur de Berlín i s’ensorraven totes les dictadures de l’est d’Europa. Alemanya tornava a unificar-se. Europa tornava a retrobar-se. Emergia novament la Mittel Europe i es reprenia novament la història comuna d’Europa.
 

 
Europa ha viscut segles de confrontacions sagnants amb episodis de violència no fa gaires anys amb el conflicte dels Balcans. Malauradament la memòria és un dels béns que més fàcilment es perd, o més ben dit, un dels béns més manipulables. El projecte dels pares fundadors de la Unió Europea -Schuman, Monnet, Adenauer- estava assentat en tres idees amb una força que reprèn aquests darrers anys una empenta renovada: en primer lloc, i com projecte, la pau (que vist en directe la brutal violència de la II Guerra Mundial era lògicament la principal prioritat); en segon lloc, com a mètode, el diàleg democràtic i el respecte per les minories (només la lògica de l’Europa plural era possible), i en tercer lloc, l’objectiu, la llibertat i la solidaritat en el continent (la defensa dels Drets Humans, les llibertats polítiques i la cooperació econòmica).

Ara, sembla com si o bé ens haguéssim aturat en el camí o que alguns volguessin retornar a temps passats de confrontació. No ens ho podem permetre, la memòria dels nostres avantpassats ens ho exigeix: més Europa, més diàleg, més cooperació, més entesa, més solidaritat.