El rapte d’Europa

El rapte d’Europa

José I. González Faus. La Vanguardia. Carta d’Adenauer, de Gasperi i Shuman als actuals dirigents d’Europa.

Nosaltres, pares del projecte europeu, no reconeixem el nostre somni en la UE que esteu bastint. Anhelàvem una Europa democràtica de ciutadans i esteu fent una Europa desigual de mercaders, amb més de 40 milions de pobres i centenars de milers d’autèntics esclaus. Fa uns 25 anys es respirava a Brussel·les una autèntica “mística” europea convertida avui en un escepticisme popular ple de menyspreu. I un dels vostres sociòlegs més il·lustres (Edgar Morin) acaba d’escriure que “la victòria de l’economia europea és el naufragi de la idea d’Europa”.

Efectivament, la golafreria financera va fer de l’euro una moneda única nascuda abans d’hora, perquè no hi havia prou integració política i fiscal (com la que tenen, per exemple, els EUA): així ho va denunciar el Nobel d’economia Amartya Sen i els fets li estan donant la raó. L’afany de “més mercats” va decidir una ampliació precipitada de 15 a 27 estats, afeblint així els fons de cohesió que tant havien ajudat a la igualtat en països com Espanya i que ara es veien abocats a haver d’ajudar altres països menys desenvolupats econòmicament. Les grans diferències van fer que les transgressions passessin sense control (cas grec) sumant-hi a més que també Alemanya i França s’havien saltat el sostre de dèficit pressupostari. Vau redactar per a Europa una constitució descaradament neoliberal, on les mesures econòmiques tenien valor de llei i les socials quedaven només com a “recomanacions”; i quan es va entreveure que el poble no aprovaria aquell nyap vau decidir que la votarien només els parlamentaris de cada país, que ja no representen els seus pobles sinó els seus partits. Només el progressisme impenitent d’un polític capaç de tirar-se a una piscina buida si li diuen que allò és ser progre va poder enorgullir-se que el poble espanyol aprovés el projecte de constitució europea. França i Holanda ho van llegir d’una altra manera.

Europa, en el seu camí cap a la unitat, ha hagut de suportar diverses pedres a la sabata: des de l’ambició alemanya d’esdevenir líders únics, comportant-se com ho havia fet amb l’antiga RDA i convertint la unió en annexió (provocant així l’enveja de França), fins a l’ambigüitat del Regne Unit que, com Pilat, de paraula reconeixia la justícia de la idea d’Europa mentre que amb els fets obeïa l’imperi. Així, vau acabar tenint uns parlamentaris que, com veritables “VImPs” (“vagarros importants”), es neguen a viatjar i hostatjar-se si no és en llocs de luxe, fins i tot en plena crisi econòmica. Com un dirigent socialista que fa estada en un hotel de Manhattan a 3.000 dòlars la nit.

A veure si ho enteneu: aquesta no és l’Europa que vam somniar. La “Declaració Schuman” (9 de maig de 1950) deia més aviat que la “pau no pot mantenir-se sense uns esforços creadors equiparables als perills que l’amenacen”; que “Europa no es va construir [abans] i hi va haver guerres”; proposava assentar “unes bases comunes de desenvolupament econòmic” i no un simple mercat comú i que les indústries “no es dediquin a una fabricació d’armes de les quals elles mateixes n’han estat víctimes”. Susan George va comprendre millor el nostre somni quan va titular un capítol del seu llibre: “Un altre món és possible… si Europa guanya la guerra dins Occident”, tot i reconeixent que, dient això, la titllarien d’antiamericana, “a mi, nord-americana de dotzena generació”.

Nosaltres –catòlics convençuts tots tres- somniàvem de fer d’Europa no la primera potència comercial del món, sinó un espai de llibertat i justícia davant els dos models que llavors coexistien, mancats d’un d’aquests dos valors. Anhelàvem un oasi d’igualtat, fraternitat, autèntica democràcia i vida sòbria, en coherència amb aquestes arrels cristianes tantes vegades traïdes pels seus mateixos representats oficials. No volíem que es repetís la història de l’Europa imperialista que podeu evocar en un llibre de Luis de Sebastián (África, pecado de Europa) i que havia donat lloc a tantes guerres entre nosaltres.

Aquí, en aquesta dimensió de l’eternitat tan oposada a la vostra temporalitat, resplendeixen les paraules de Franz Fanon, defensor dels “condemnats de la terra”, paraules que tenen la seva veritat encara que vosaltres les qualificaríeu de demagògiques o populistes: “Europa, que no deixa de parlar de l’home al mateix temps que l’assassina allà on el troba: a les cantonades dels seus propis carrers i a tots els racons del món”. Segons l’antic mite grec, Júpiter va raptar Europa per violar-la; a la història moderna Europa figurarà com a raptada pel deu Capital, que l’ha violat també. Sabem que a la terra hi ha sempre un bon tros entre el que es diu i el que es fa; però almenys aspiràvem que caminéssiu en la direcció que us vam marcar i no en direcció contrària. Encara esteu a temps, però, de rectificar.

(K. Adenauer, A. de Gasperi i R. Schuman, fundadors i pares del somni d’Europa).