Pasar al contenido principal
Por Jordi Llisterri i Boix .

Hi ha una mena de catòlics que... com ho diria. Que es presenten com els veritablement catòlics, excloent tot el que no creix al seu costat. Els coneixereu, no per seva perseverança i discreció, sinó per la seva adhesió pública a principis inamovibles i sobretot per què fan bona la màxima del Capri: “quan tens raó, crida; i quan no en tens, crida més, que així semblarà que la tinguis”.

Tenen una fulla de serveis ben curulla de defenses aferrissades de fins la darrera coma de la doctrina oficial de l’Església. La crítica o el qüestionament no està en el seu diccionari. Quan van llegir allò de sant Agustí de “unitat en allò que és essencial, llibertat en allò que és opinable, i sempre caritat” es van quedar en la primera part.

La seva carta de presentació és un ortodòxia lliure de qualsevol possibilitat de desviació revisionista, digne de la millor època del PCUS. La punta de llança del veritable catolicisme. Amb això, es poden presentar com “els nostres”, els bons, amb els qui realment ha de comptar l’Església. I s’ha dir que en general no els va malament quan es tracta de sortir a la foto.

El què passa és que, normalment, darrera d’aquests catòlics el que hi ha per davant de tot és un projecte social i polític propi. En el moll de l’ós no hi trobem el cristianisme, sinó un projecte tradicionalista que utilitza l’Església per aplicar-lo. L’Església és un instrument al servei d’aquest projecte.

Mentre el vent bufa al seu favor, mil reverències, amb gran ardor; ara bé, quan les coses es torcen tots els seus principis de permanència, obediència i fidelitat, se’n van riu avall. El paradigma màxim d’això en els mitjans de comunicació estaria a Intereconomia, i ara també amb 13TV, a la nova aposta de la Conferència Episcopal Espanyola després del fracàs de Popular TV. Veient-la és com Intereconomia però que enlloc de trabuc porten sotana.

Curiosament, són aquesta mena de catòlics els qui han liderat els darrers anys (dècades?) una campanya d’assetjament contra l’Església de Catalunya, la majoria de vegades personificada en el cardenal Martínez Sistach. El rerefons està en un projecte polític que no tolera la diversitat i busca en l’Església un poder uniformador. De fet, si algun de rècord té l’Església a Catalunya és el haver estat assetjada permanentment “pels nostres”, per si no en teníem prou amb els altres.

Un episodi singular d’aquesta mena de catòlics és de fa pocs dies en el digital de Miró i Ardèvol on es parla d’“una diòcesi a la deriva”. Un capítol més d’un assetjament que es focalitza en els càrrecs eclesials. De fet, Sistach té la sort que el poder d’un arquebisbe de Barcelona està en repartir responsabilitat i maldecaps sense retribució, perquè si repartís realment poder i diners ja hauríen bombardejat l'arquebisbat des de Montjuïc. Això si, llavors manarien “els nostres”.

Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.