La actualidad religiosa desde Cataluña

He trobat molt estimulant la reflexió que Benet XVI fa, quasi bé al final del seu segon llibre sobre Jesús de Natzarè, sobre el relat del Nou Testament sobre el caminar de Jesús sobre les aigües., per exemple Mc 6,45-52. L’evangelista presenta un Jesús que es mostra, que es deixa trobar malgrat que semblava passar de llarg , però també es fa absent o està allunyat. És una actitud que permet deixar a les persones al front de les responsabilitats. La seva aparició és per intervenir a favor dels seus deixebles perquè necessiten ajuda: “veient que patien remant, perquè el vent els era contrari (...) van anar cap a ells”. És una imatge magnifica de com actua el Déu cristià: és Déu qui s’acosta els homes. Aquesta iniciativa, que és constant en el Déu cristià, és també única en relació als altres deus. En aquest casos, sempre són les persones les que s’adrecen a Déu a demanar la intercessió de Déu. En el cas narrat per l’Evangeli és Jesús qui va a l’encontre i quan puja a la barca para el vent.

Aquesta imatge suggereix com pot comportar-se l’Església en la societat. En lloc d’una presència imposada per el domini de les institucions, l’Església ha d’anar a l’encontre de la societat per acompanyar-la en el seu navegar, especialment quan els vents bufen en contra. A d’ajudar a que les persones no tinguin por. Perquè la iniciativa de Déu opera en la història a través de l’Església i de les mediacions en les quals està present la comunitat creient. La barca navega pel llac en la confiança de que Déu pren sempre la iniciativa respectant l’autonomia humana de navegar