La actualidad religiosa desde Cataluña

HOMILIA DG-PQ-A05 (Jn 14,1-12)

Estem tots molt indignats: contra les retallades, contra els polítics, contra el món financer, contra la crisi, contra la xenofòbia, contra la campanya electoral, contra el sistema! Quan tens un malestar i no el pots canviar, sembla que no et queda més que la queixa. Tenim dret al crit, només faltaria. Però el crit és insuficient per integrar el malestar i que es pugui convertir en llavor d'una altra cosa.

Un col·lectiu de gent ben diversa s'ha llençat al carrer per escenificar aquesta indignació general sota el lema 'democràcia real ja': « Unos nos consideramos más progresistas, otros más conservadores. Unos creyentes, otros no. Unos tenemos ideologías bien definidas, otros nos consideramos apolíticos. Pero todos estamos preocupados e indignados por el panorama político, económico y social que vemos a nuestro alrededor. »

En el fons, no és democràcia real el que volem: la democràcia real ja la tenim i no ens agrada, ens afeixuga que sigui tan 'real', i això ens indigna. El que volem és 'democràcia ideal ja'. Volem democràcia ideal a cop d'acampada, a cop d'indignació compartida, a cop de bona voluntat globalitzada. I volem aconseguir-ho sense polítics, sense interessos partidistes i, sobretot, sense 'el dia després' de l'acampada: només a cops de democràcia emocional.

Aquests dies, quan sents parlar la gent (joves i grans), queda més clar que mai qui són els bons i qui són els dolents, qui són les víctimes i qui els culpables. S'ha generalitzat l'exabrupte cantinero. No puc evitar un cert distanciament de tanta indignació maniqueista per molt ben intencionada que sigui. De qui és la culpa de que el sistema no funcioni? Dels banquers? Dels rics? Dels polítics?... D'acord, però, i tu? On quedes tu que vols serveis sense pagar-los? Que vols subvencions sense mereixer-les? Que vols un món millor i no hi ha qui et suporti?

Fins que no assumeixis que aquest 'sistema' pervers és una perllongació de la teva pròpia perversitat, no el podràs canviar: podràs indignar-te, donar cops a una cassola fins deixar-la completament abonyegada. Per molt sa i recomanable que sigui exterioritzar sorollosament la indignació, de poc serveix si no assumeixes la teva culpa i no estàs disposat a carregar amb la teva part de culpa institucionalitzada, no per consolidar-la, sinó per expiar-la i transformar-la.

L'encarnació no és un error diví, un particularisme reaccionari, un exclussivisme excloent. L'encarnació és la manera que Déu ha escollit per expiar la culpa, no castigant-la o carregant-la en les esquenes d'un altre, sinó assumint-la i transformant-la. Jesús va abraçar una culpa que no era seva i la va transformar: aquest és el miracle, aquest és el camí, la veritat i la vida que a Tomàs li costa veure. D'on treuràs tu, profeta de la indignació a cop de cassola, la força per abraçar i transformar d'arrel una culpa que és en part teva?

Si no us agrada aquest camí, si us sembla massa feixuc i intransitable, us en proposo un altre: fem una acampada tots els cristians indignats a la Plaça de Sant Pere amb una gran pancarta que digui: « Ja està bé, volem veure Déu d'una vegada, sense mediacions, sense els filtres de la història i la corporalitat, sense la mortificadora opacitat de la carn, amb la mirada neta dels companys d'indignació. Unim, doncs, les nostres veus indignades a les veus de Tomàs i de Felip per dir: ja està bé de camins que no sabem a on porten, ho sentim, Senyor, això no funciona, 'mostra'ns el Pare i no ens cal res més', volem 'evangeli real ja'. »

Em dol que hi hagi tants cristians que han donat emocionalment aquest pas. Penso que Jesús ens convida a fer un camí diferent per mirar d'encarnar un evangeli, potser menys ideal, però molt més 'real'.