Qui em representa?

Vénen eleccions. I cada partit farà una llista de persones que es presentaran amb les seves sigles. Se suposa que, si els voto, seran els que em representaran. Però, no els conec. Qui són?

De moment, només sé que són de la confiança d’aquell partit. Per tant, puc suposar que són obedients als interessos del partit; que sempre votaran el que se’ls digui, sense esperit crític, o que se’l callaran; que són ambiciosos, en el sentit pitjor de la paraula; que estan disposats a deixar la seva feina i que ho poden fer… Cal suposar que molts d’ells tenen esperit de servei… a qui?

A mi m’agradaria, sense que això representi la invasió de la seva respectable intimitat, saber més coses d’ells, abans de confiar-m’hi. M’agradaria saber si són religiosos i, si són catòlics, si estan amb Rouco o amb Casaldàliga; si viuen en parella i amb quins lligams… Però tot això no tinc dret a preguntar-ho segons llei. Així que no ho vull saber.

Però sí que m’agradaria saber, perquè això es pot esbrinar, i a mi em permetria dibuixar el seu “perfil” (que se’n diu ara) i saber fins a quin punt em representa, saber on ha nascut (no és el mateix el carrer del Carme que Capitán Arenas), on ha estudiat l’ensenyament mitjà (no és el mateix un alumne del Viaró que del Milà i Fontanals), quina carrera ha estudiat i on ho ha fet (no em val “té estudis de física”, sinó “llicenciat en física” per BCN o MIT), quins idiomes coneix i a quin nivell; com es guanya la vida ara, on viu, quina edat té…

Deixaria als periodistes, si ho creuen convenient, que m’informin dels seus gustos literaris o musicals; on tenen la segona residència (si en tenen); si han viscut a l’estranger, quin cotxe condueixen, sobre les seves lectures, etc. Això no crec que sigui important, però donaria pistes. També poden utilitzar ells les xarxes socials per informar, si ho creuen convenient.

Ja seria massa demanar que l’ordre de la candidatura no el fixi el partit sinó la votació; però cal imaginar que això ja es fa a les primàries, si és que se’n fan… Però això ja és massa difícil de realitzar.

I una altra cosa que m’agradaria, per tal de sentir-me representat, seria que les votacions a les cambres no fossin públiques, sinó que cada u votés en consciència. I en secret. Realment, tal com es fa ara, té sentit votar? Si cada partit (o els seus diputats) diu sí o no, per què fer la comèdia de les votacions? I si quan parlen uns no escolten els altres i alguns polítics es limiten a llegir el que, em sembla evident, no han escrit ells, no podríem evitar els discursos (i de passada, els insults)? Seria suficient que votés un diputat per partit i es multipliqués pel nombre de diputats que té cada partit.

Vistes aquestes reflexions, no pagaria la pena que ens diguessin què pensen fer en comptes d’acusar els adversaris de coses que no en tenen la culpa (o sí), però ja no tenen remei?

Si els votants no se senten representats pels polítics a qui han votat, quin futur ens espera? Sabeu com ha acabat sempre aquesta falta de confiança?

Pau Hernàndez és llicenciat en Filosofia i Lletres