El darrer document de la Conferència Episcopal Tarraconense titulat Al servei del nostre poble, publicat en la commemoració dels 25 anys del document Arrels cristianes de Catalunya, pretén prosseguir la seva línia argumental a través de «revifar aquestes arrels, i d’impulsar noves iniciatives evangelitzadores, amb esperit de servei, per al bé del país, de la seva cultura, i sobretot de totes les persones que hi viuen» (21). El canvi massiu dels rostres de l’episcopat català pel que fa als autors del primer document va generar dubtes sobre la seva capacitat per afrontar el compromís amb el país. Les previsions pessimistes han estat desactivades i s’han superat moltes expectatives per un text que no deixa lloc a conjectures.
No es pot evangelitzar un poble sense estimar-lo. Els bisbes, conscients que l’encarnació és el primer pas, escriuen: «Com a pastors de l’Església, manifestem el nostre profund amor pel país i ens posem al seu servei perquè sentim la urgència d’anunciar-li la persona de Jesucrist i el seu Regne, que són per a nosaltres el tresor més gran que tenim» (4). No dubten a afirmar que «els drets propis de Catalunya, així com de tots els pobles de la terra, estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble» (5). Es desmarquen amb clarividència sobre «la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual». No és de la seva incumbència i així ho reconeixen. Les aigües corren turbulentes i el marc sociopolític condueix al desencís. Per això, aquesta postura no complau a tothom, però la considero de gran profunditat evangèlica.
Aquesta pastoral dels bisbes representa un instrument de diàleg i reflexió. Hi ha dues maneres d’invalidar-lo. Primera, una aproximació acrítica que accepta tot el contingut sense pensar-lo ni digerir-lo. Se n’aplaudeix els autors sense endinsar-se en l’intercanvi. Sí a tot sense cap discriminació. Segona, una aproximació hipercrítica segons la qual res no pot ser bo si ve dels bisbes. Sempre hi ha textos alternatius millors, la desqualificació és una constant i el prejudici campa al seu aire. No a tot sense cap discriminació. No m’identifico gens amb cap de les dues. En un proper article i, com a petita aportació, reflexionaré, des de la comunió i el diàleg, sobre un punt que considero una omissió.
Un dels retrets apareguts a la premsa ha estat «una falta total d’autocrítica». En el número 22, podem llegir: «Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó.» No es tracta de convertir l’autocrítica en autopunició, però potser és una exigència a la qual se sotmet sempre l’Església, i oblidem que som els membres els responsables de les seves llums i les seves ombres i que és la institució que més sovint ha demanat perdó. Altres institucions no s’han vist igualment interpel·lades a afrontar les seves pròpies misèries.
Prefereixo que sigui un bon text que un text perfecte. Un text perfecte no provoca diàleg, suscita admiració i aconsegueix assentiment. Un bon text dóna peu a la conversa, a la recerca, a la millora, als matisos... Els reptes actuals són ara vigents, no hi són tots i potser n’hi poden haver altres de més urgents. Com a punt de partida, em semblen interessants. Una llista sempre permet un enunciat nou. La nostra tasca: lectura, reflexió i diàleg.
