Avui, 6 de març, s’ha realitzat la marató de Barcelona, amb una nombrosa participació, més de quinze mil persones. Dimecres vinent, dimecres de cendra, comença la quaresma. Les pràctiques quaresmals són, possiblement, avui, menys mediàtiques. I tanmateix...
La marató és una cursa de fons. Ha esdevingut una proposta urbana de gran difusió popular en grans ciutat del món. I precisament perquè molt popular, més enllà de l’estricte aspecte competitiu, insisteixen els entesos que l’important és aconseguir acabar-la, no defallir a mitja cursa. I per tal d’assolir aquesta fita cal una adequada preparació, pautada i dilatada en el temps, no exempta de compromís ni d’esforç. I encara, diuen, cal trobar el ritme adequat, el que convé a cadascú: no massa de pressa, això esgota; no massa a poc a poc, no s’arriba mai, genera desànim. Fins i tot hi ha un seguit de recomanacions formals per part dels organitzadors adreçades als inscrits. I és tot això el que em fa pensar en la similitud amb les pràctiques quaresmal i amb el que és més important, amb l’esperit de la quaresma.
Em sembla que la vida és també una cursa. I una cursa de fons. Una cursa que dura el que dura la vida mateixa. I aquesta cursa també demana compromís i esforç, voluntat de conduir la vida i l’energia suficient per tal d’aconseguir-ho. I sobretot ritme, un bon ritme que permeti accelerar quan cal accelerar, i afluixar quan cal afluixar. I encara, una bona preparació, aquella disciplina que permet superar les adversitats i les dificultats. Una disciplina que es materialitza en concrecions, les que calgui i siguin assenyades, per tal de potenciar els propis talents, domesticar les pròpies limitacions, vèncer la temptació de la comoditat o de la deixadesa, de la obvietat fàcil o de la rutina, i així possibilitar, quan calgui, la victòria sobre un mateix.
La quaresma ens orienta cap a tres direccions fonamentals i fonamentadores de la nostra identitat més fonda: la comunió amb Déu i el seu pla amorós (la pregària), el veritable mestratge de la nostra pròpia vida (el dejuni) i la solidaritat humana, especialment amb els més necessitats (l’almoina). Totes tres direccions han de ser administrades, val a dir entrenades, per tal d’assolir-ne les fites. I les pràctiques quaresmals, les que siguin, les que calgui, en marquen la petjada que expressa la voluntat d’assolir-les i la memòria de la seva importància.
La marató de Barcelona, aquets any, casualment, podria ser considerada l’atri de la quaresma. Parlar de la marató de Barcelona és, també, i si ho volem, una manera de parlar de l’esforç i del seu necessari entrenament. I en això tots ens podem entendre, si ho volem.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.