Segons es desprèn de l’Enquesta Europea de Valors, la societat catalana del 2009 és més individualist a, liberal, tolerant, plural i democràtica. És, també, més lliure i més exigent, i continua en ple procés d’autoafirmació identitària com a poble. Però, per damunt de tot, és una societat d’individus que cerquen conquerir tots els espais de la vida quotidiana, per adaptar-los a les seves pròpies preferències i apropiar-se’ls, tot respectant que els altres facin el mateix de diferent manera, potser perquè intueixen que la garantia de la llibertat dels altres és la pròpia garantia de llibertat. Una societat que es reinventa individualment i col·lectivament, amb un punt de desencís en veure que en determinats àmbits les seves elevades expectatives disten força de la realitat. Una societat viva i dinàmica, que ha fet del concepte de “biografia del bricolatge" o “biografia del faci-s’ho vostè mateix" d’Ulrich Beck una praxi generalitzada. Però també és una societat no exempta de problemes, com el creixement de grups que han malentès aquest individualisme des de l’egocentrisme hedonista, el presentisme i la irresponsabilitat.
Curiosament, el diari Ara publica la notícia des de la perspectiva que menys ha interessat als enquestadors, però que serveix a la cantarella del nou stablishment independentista. I titula "El 45% dels catalans votaria 'sí' a la independència. Segons un estudi d'ESADE, l'opció sobiranista s'ha triplicat en l'última dècada". Sens dubte, no vull minimitzar la dada. He dit més d'una vegada, des d'aquí [amb paraules de Lluís Foix, amb altres de Josep Lligadas, o en aquest altre post, per exemple], que l'independentisme ha arribat a vampiritzar no ja l'antic discurs nacionalista sinó que amenaça en rompre el catalanisme transversal que, malgrat els planys o les presses, ha estat la clau de la unitat nacional i dels èxits del país. I crec que, per mi, l'alternativa a l'independentisme no és ni negar-lo ni l'unionisme espanyolista, com ara es diu, sinó la unitat nacional, amb independentismes o sense. Però això no és del que volia parlar avui.
L'individualisme també
A mi m'agradaria que ens centréssim en si hi ha correlació o no entre la primera afirmació segons la qual creix l'individualisme i el "curt-terminisme" versus els projectes compartits i amb perspectiva de futur (societat líquida segons Bauman) amb la segona afirmació segons la qual creix l'independentisme. Jo ho crec fermament. Apunto algunes raons que em vénen al cap, ja dic, sense haver llegit encara l'enquesta.
1. Probablement, l'individualisme i l'independentisme parteixen de la mateixa arrel: davant la ineficiència dels processos col·lectius (en els que, per obtenir més coses i que em facin més lliure hauré de cedir part de la meva llibertat), opto per la via de buscar-me la vida tot sol, de construir des del jo la meva identitat (política, cultural, religiosa).
2. La crisi dels sistemes filosòfics (els meta-relats) i dels projectes col·lectius que viu Occident (les ideologies d'emancipació o de repartiment de la riquesa, les esglésies, la pròpia democràcia, les famílies) , aparellada amb les crisis de les 'estructures d'acollida' (vegeu Duch), ve seguida de la crisi dels valors forts. Passem a viure micro-relats, les nostres històries que se succeeixen com en un panell de twitter, i sorgeixen els valors febles, líquids.
3. Malgrat tot, l'absència de sentit, el buit del lligam entre les microhistòries, la falta de perspectiva col·lectiva, la poca solidesa dels valors, reclama com en un pèndul omplir-se de nou sentit, de noves perspectives històriques i de punts sòlids on agafar-se, o on refugiar-se. En no reinventar-se els antics relats emancipatoris, en poden aparèixer de nous. En no ser atractius ni identificats amb els nostres referents els relats de sentit (parlo de la crisi del cristianisme, per exemple), el sentit sembla ser a tot arreu, amb la realitat reencantada. La mutació del nacionalisme (que venia acompanyat de projectes que anaven més enllà: la democràcia cristiana, l'esquerra, la lluita contra les desigualtats al món...) cap a un independentisme sense cognoms ressalta que es tracta de valors epidèrmics tan sols. Amb aparença de forts, però indubtablement buits. L'independentisme és una resposta d'aquestes característiques.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.