El professor i bon amic, Albert Chillón, ens ha regalat un llibre extraordinari, La condición ambigua. Diálogos con Lluís Duch (Herder). Com es fa notar en el subtítol el volum aplega un conjunt de converses amb l'antropòleg i monjo de Montserrat, Lluís Duch.
És un llibre molt ben escrit que ens presenta una semblança molt desconeguda i gens tòpica del conegut antropòleg català. Chillón fa un repàs dels grans temes de l'extensa i prolífica obra de Duch, però també una aproximació a la seva infantesa, jovenesa, a la seva experiència a la Universitat de Tübingen i també les seves vivències a l'Abadia de Montserrat. Apareix un Duch sorneguer, crític i irònic, molt lliure en els seus plantejaments, afable en els modes d'expressar-se, però directe en els continguts.
Agrupat en quinze capítols, el llibre és un bella conversa que, com si fos un riu, va dibuixant diferents girs al llarg del seu curs. No és una entrevista en el sentit clàssic del terme, sinó una conversa filosòfica, culta, erudita, que tant aviat s'enlaira a la dimensió divina, com davalla al poder terrenal i a les seves misèries i contradiccions. El títol reflecteix nítidament l'esperit i la lletra de la proposta antropològica de Lluís Duch, abastament exposada en els sis volums de la seva Antropologia de la vida quotidiana, que va comptar, parcialment, amb la col.laboració del bon amic i professor, Joan-Carles Mèlich.
És un goig llegir-lo. L'he fruït intensament aquest cap de setmana. És un text que no deixarà indiferent ningú i que ajudarà a difondre l'obra de Lluís Duch en els països de parla hispana on ja comença a ser molt sol.licitada.
Recullo algunes afirmacions de Lluís Duch que m'han complagut especialment i que expressen una profunda saviesa de la vida, una saviesa que només s'atresora amb el pas dels anys.
"Una de las peores cosas que pueden pasarle a una persona es escribir o hablar en función de lo que los demás esperan. La galería y la vanidad son a menudo espejismos; la libertad es lo auténticamente valioso" (p. 234).
Respecte a la filosofia del carpe diem horacià, diu Lluís Duch: "Lo que yo intento es entenderlo y aplicarlo en el buen sentido: viviendo cada uno de los momentos con la mayor plenitud posible, y buscar en ellos sus posibilidades implícitas y al cabo la felicidad, esa meta tan complicada y necesaria al tiempo. No me refiero a la Felicidad mayúscula, sino a la que se halla en las cosas menudas, esas que hacen bueno el dicho de que lo pequeño es hermoso" (p. 252).
Una última màxima de Duch: "Las personas no podemos limitarnos a reposar en el nirvana, sino que necesitamos encarar retos y ser cuestionados. Y, a la inversa, tampoco podemos vivir en la pura acción exterior, ya que precisamos la contemplación interior" (p. 275).
Bona feina, Albert.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.