Pasar al contenido principal

Avui, 11 de febrer, recordem a la Mare de Déu de Lourdes. I amb ella, de manera molt especial, als malalts. A aquells que s’encomanen a la Mare de Déu, però possiblement també als que no. Als que peregrinen a Lourdes, però també als que no ho han fet mai, perquè no poden, o perquè ningú els hi porta, o perquè no ho volen. Tant se val. Els recordem a tots perquè a tots s’adreça la força i la companyia de la mare de Déu de Lourdes.

Avui dono classes a la Facultat de Ciències de la Salut i escric entre classe i classe. I a classe parlem de salut. Inexcusablement hem de tenir present la definició que en feu la Organització Mundial de la Salut, “l’estat de perfecte benestar físic, psíquic i social, i no solament l’absència de malalties”. Tot plegat per dir que és insatisfactòria, perquè aquesta plenitud que pretén no deu existir: un mal de cap, un neguit, una picabaralla, uns nervis a flor de pell, una tensió sostinguda... tot això travessa rítmicament les nostres vides quotidianes i no sé pas si podem parlar de malaltia. O potser sí, i aleshores tots vivim permanentment instal·lats en la malaltia.

El diumenge, a la parròquia de la Mare de Déu de Lourdes del Poble Sec de Barcelona, on ajudo pastoralment, celebrarem solemnement la festa. I un cop més haurem de demanar a Déu, a través de Maria, que els malalts siguin ajudats, acompanyats, estimats, no estigmatitzats, ni marginats.

I mentre penso tot això, se m’acut entrar a la pàgina web de la Hospitalitat de Lourdes. Constato el que ja sé, la seva vivacitat, reconeguda un cop més amb l’obtenció de la medalla d’or al mèrit cívic de la ciutat de Barcelona, precisament en complir el centenari de la seva fundació. I vaig a la galeria de fotografies, i constato rostres i posats que em fan pensar en bona salut, en una molt bona salut: la bona salut dels malats. Paradoxa?

La malaltia és malaltia. Res a dir. Qui està malalt, qui pateix la malaltia de manera persistent o crònica, en sap molt d’això. Però és cert que hi ha maneres diverses d’estar malalt. I que entre elles, algunes són significatives de salut, d’una salut que s’enlaira per damunt de la malaltia, com el Crist victoriós enlairat a la ignominiosa creu. Saber encaixar la malaltia. Saber situar-se en el nou escenari que la malaltia planteja, fent de la nova situació una ocasió de servei. Tenir la companyia i l’ajut dels qui t’envolten. Gaudir de les prestacions sanitàries adequades... i per damunt de tot voler viure, i aprofitar i agrair la vida malgrat les seves limitacions. I és que hi ha malalts que tenen molt bona salut.

No sé definir la salut, no goso fer-ho. Però sé que hi ha persones sanes que viuen malaltissament. I persones malaltes que són exemplarment sanes (i potser també força santes), amb una salut conquerida, per un mateix i amb l’ajut d’altres, sens dubte. Però amb una envejable bona salut.

Desitjo a tots, especialment avui, que tinguem aquesta salut!

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.