Pasar al contenido principal
Por Lluís Serra Llansana .
En Gerasa

Quan tinc un problema, cerco algú competent que m’orienti o m’ajudi a resoldre’l. Es pot tractar d’una malaltia física, d’un assumpte jurídic, d’una dificultat informàtica, de la compra d’un pis, d’una angoixa psicològica, d’unes inversions en borsa... Quan indico que cerco una persona competent, què vull dir? Em vull relacionar amb una persona famosa, que té molt d’èxit i que guanya molts diners o amb algú que resol amb eficàcia el que em preocupa?

Ningú no dubta que una societat necessita persones competents. Però, les famílies i els centres escolars, eduquen per a la competència? Es tracta d’una paraula que està mal vista o, al contrari, d’un valor reconegut socialment? En el nou vocabulari pedagògic, la competència adquireix rellevància. Cal aprofundir en els seus dos grans significats.
El primer se centra en la rivalitat, en la contesa, en la disputa. La seva característica és la competitivitat. L’objectiu és triomfar, guanyar, quedar el primer. La nostra societat és altament competitiva i només valora els que atenyen el cim. Qui va guanyar el Tour de França l’any passat, 2010? Potser molts recordaran que el guanyador d’aquesta carrera ciclista va ser Alberto Contador. Molts menys, o gairebé ningú, podran dir el nom dels dos corredors que van compartir el podi amb ell. Andy Schleck, luxemburguès, va ser el segon, només a 39 segons, sobre un total de 91 hores, 58 minuts i 48 segons de Contador. Una insignificança, però prou per passar gairebé inadvertit. Denis Menchov, rus, va completar el podi.
El segon es refereix a la perícia, a l’aptitud, a saber fer bé alguna cosa, a tenir habilitat per resoldre una tasca. Aquí l’interès se centra en la preparació, l’habilitat, el saber, l’experiència. Es defuig la rivalitat i la comparació. La persona competent proporciona seguretat, sap de què parla i com actua. Transmet convicció i confiança. Es mostra eficaç en les solucions. Tant pot ser un cirurgià a qui no li tremola el pols, una mestra que apassiona els seus alumnes per la lectura i la poesia, un conductor d’autobús que condueix sense brusquedat, un electricista que repara una avaria, un funcionari que agilitza les gestions, una religiosa que et dóna una orientació espiritual, un periodista que documenta amb rigor una notícia...
Les diferències entre aquests dos significats són importants. La persona competitiva cerca el triomf; la competent, la feina ben feta. La competitiva apunta a la victòria; la competent, a la qualitat de la seva actuació. Algú pot ser competitiu (treure més bon resultat que els altres) sense ser competent (sense fer bé les coses). La competitiva vol guanyar costi el que costi, els adversaris són els altres; la competent té la consciència del deure complert i busca superar-se ella mateixa. La competitiva es nodreix de l’aplaudiment; la competent anhela la perfecció de la feina feta. La competitiva tendeix a ser insolidària i individualista; la competent no se sent amenaçada pels altres, s’obre a treballar en equip i és generosa.
La competitivitat condueix, sovint, a la millora, però pot caure en l’engany. En canvi, la competència, sense pretendre-ho directament, acostuma a ser competitiva, perquè recorre el camí de l’excel·lència. Potser es tracta d’un vocabulari que cal recuperar en l’àmbit educatiu perquè uns corrents pseudoprogressistes van penalitzar el talent i el van expulsar de les aules. No sempre guanyarem, però sempre podem fer bé les coses.

Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.