L’interès suscitat per la contemplació dels espais interiors de la Sagrada Família m’ha fet reflexionar sobre la situació de l’educació de la «interioritat» o del «món interior» en l’àmbit de l’escola. Evidentment, nosaltres no som l’ara ja Basílica imaginada per Gaudí però, seguint la metàfora paulina, en realitat som un temple. Per tant, em pregunto si hem motivat prou des de l’educació familiar, escolar, del lleure..., la capacitat d’explorar aquesta dimensió, de tenir consciència d’aquest espai, de la necessitat del seu creixement i vetlla, de la seva relació amb els comportaments habituals i actituds quotidianes... En definitiva, tenim curiositat constructiva pel nostre propi «espai interior»?
La relació amb les persones ens ensenya que una interioritat sòlida i atractiva no és quelcom ridícul i que una interioritat que integra totes les riqueses i tresors de l’individu no és quelcom secundari. És més, la interioritat eleva l’humà i això es detecta ben ràpidament. Més aviat hem de preocupar-nos de valent quan no existeix aquesta interioritat.
Em consta que a Catalunya tenim experiències educatives molt interessants en aquest camp però ara em referiré a un fet puntual. En efecte, en aquest context m’ha cridat positivament l’atenció que Edu21 —un projecte d’acció i reflexió a l’entorn de l’educació a Catalunya— hagi concedit el guardó de la quarta edició del Premi d’Educació de suport a la recerca i la reflexió educativa a un treball titulat Itinerari d’educació de la interioritat a l’ESO, obra d’un grup de professors de diferents àrees (religió, música, educació física, educació visual i plàstica) del col·legi Salesians de Sant Vicenç dels Horts.
A banda del mèrit objectiu del premi —per la seva interdisciplinarietat, la comprensió integral de la persona, la capacitat d’innovació del projecte, etc.— també és tot un símbol que alguna cosa està canviant. Estem recuperant una paraula i una dimensió força oblidada en l’àmbit de l’educació. I no es tracta de recuperar idees carques o retrògrades!
Veus polítiques parlen de la possibilitat d’aprimar el currículum. Em sembla bé, però també és molt necessari «cohesionar-lo» i la interioritat és un dimensió cohesionadora per naturalesa. Alguns mitjans de comunicació van reproduir la fotografia de Jordi Pujol saludant i felicitant el coordinador del projecte. Vaig pensar: «Ara sí que toca!»
Publicat a Catalunya Cristiana, edició 1635, 23 de gener de 2011, p.14.
Grupos
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.