Barcelona. Em dirigeixo de la plaça Urquinaona a la plaça Catalunya pel carrer Fontanella. Camino amb certa agilitat, de manera que avanço un parell de dones joves. Una li diu a l’altra: «Estic farta de l’altre, del veí i del de més enllà. Mataré algú...» La seva frase em queda gravada. No miro enrere per veure’ls la cara, però el to de la seva veu no deixa cap dubte. Parla seriosament. Cal dir, però, que el seu afartament és oceànic, no va dirigit contra ningú en concret, sinó contra tothom. L’altre és l’adversari, l’indesitjable. La proximitat o la llunyania tant se val. Tots entren al sac de l’odi i del rebuig. Les ressonàncies sartrianes són evidents. Sartre, en la seva obra de teatre A porta tancada, afirma que «l’infern són els altres». Les coincidències són clares, tot i que la dona va més enllà fins que culmina verbalment amb l’anihilació i la mort de l’altre. Segueixo el meu camí colpejat per la duresa de l’expressió, a la qual dono voltes mentre vaig cap a la meva destinació.
En contraposició, em ve al cap la tan utilitzada expressió «estat del benestar», amb les seves llums i ombres. Per què es combina l’estat del benestar amb la societat del malestar? A aquesta situació s’hi arriba per diferents camins.
Primer, l’exaltació del jo i la pèrdua de l’alteritat. L’altre només és valorat si serveix als meus interessos. La vida es construeix d’acord amb els desitjos egoistes. Només es declina el pronom personal en primera persona: jo, jo i jo. No hi ha ningú més i, si hi ha altres persones, si representen una amenaça per als meus desitjos i apetències, han de ser ignorades o eliminades. No hi ha diàleg, sinó monòlegs interminables. Es tracta de complaure’m en tots els meus desitjos sense tenir en compte els altres. A les programacions d’agenda, només compten els plans propis. Fer feliç algú que no sigui un mateix constitueix una tasca menyspreable i una pèrdua de temps.
Segon, la infelicitat de l’ego condueix a l’agressivitat, al vòmit de totes les meves frustracions sobre l’entorn. Tota una cultura centrada en el propi melic poca cosa té a fer. Només serveix per entretenir, per enviar missatges d’una diversió intranscendent que es converteix en opi del poble. N’hi ha prou de delectar-se amb objectes: jugar amb el mòbil, ampliar fins a límits insospitats les xarxes socials, i aposta per una extensió sense profunditat... Coses, coses, coses. Sense espai per als sentiments profunds i els valors consistents. Es tracta de la mort de la religió i de la fe. Si l’altre no existeix, l’Altre, tampoc.
Tercer, l’enfonsament de l’economia, com a criteri de seguretat i inconsciència, deixa sense fonament àmplies capes de la població. No saben on agafar-se. El benestar promès es converteix en malestar. Els fruits gratuïts del paradís s’han acabat i per menjar cal treballar. El mite s’ha fet miques. O es troba una altra plataforma estable (l’economia no ho és i la seva situació es reflecteix en una borsa que puja i baixa) o l’angoixa camparà al seu aire («estic farta, vull matar algú»). La política i l’educació es poden preguntar quines bases sòlides han posat en els joves. Han des-moralitzat la societat sense més. Els resultats són a la vista.
On queden paraules com esforç, risc, amor al proïsme, reconciliació, abnegació, silenci, esperança, Déu, responsabilitat, fe, compromís, millora social, ajuda als necessitats, austeritat, pregària, alegria, comprensió, família, poesia, feina...? No és retorn al passat sinó la millor sortida progressista que existeix.
