La llosa de Llàtzer

 

Fa uns dies, m’interrogava sobre la rellevància o no del cristianisme en la societat contemporània. Convidava a reflexionar sobre aquesta qüestió per tal d’albirar alguna resposta. L’evangeli d’avui, escoltat en el context del funeral de la germana d’un bon amic i guiat per uns comentaris de mossèn Rovira Belloso que el tenia al costat, m’han ajudat a avançar en el camí de les respostes. L’evangeli de la resurrecció de Llàtzer, deixant a banda la discussió sobre la historicitat del fet, és una invitació a l’esperança. Per més que el cristianisme sembli irrellevant en una societat satisfeta profundament satisfeta d’ella mateixa, aquesta situació no vol dir que les creences dels cristians i el missatge de salvació no tinguin sentit. El primer pas per trobar algunes de les respostes a la pregunta, es adonar-nos que estem dins d’un tendència de la història i que necessitem de la resurrecció que es proporciona Jesús. Això és important.
 
L’Església ha conegut altres moments d’irrellevància i no per això ha deixat de sentir-se l’estimada de Crist. L’evangeli de Joan sobre la resurrecció de Llàtzer ens ensenya que Jesús convida al seu amic a sortir de la cova on estava. Però per sortir cal,primer, creure en la glòria de Déu i treure la pesada llosa que el separava del món de la vida i, després, treure-li les benes que l’amortallaven. Només així serà capaç de caminar de nou en el món dels vius. “Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”. Gràcies a tenir confiança en Déu Llàtzer camina i ho fa de manera autònoma, sense més tutela que la confiança de que és viu. Jesús, de forma imperativa, diu “deixeu-lo caminar”. Llàtzer havia estat apartat del món per la mort. Però torna al món perquè la gràcia de Déu fa possible treure la pesada llosa que l’aïllava de la vida.
 
L’aparent irrellevància del cristianisme no és la seva mort. La metàfora de la resurrecció de Llàtzer ens permet fer-nos adonar que estem a l’altra banda de la història apartats d’ella per una pesada llosa que ens tanca en la cova de l’autocomplaença. La qual impedeix comprendre la vida que es dóna en el món dels vius. Així, la primera pregunta que cal fer-nos és: quina és aquesta llosa?. I un cop resposta descobrir les benes que ens amortallen la possibilitat de viure entre el món dels vius i tenir confiança en que es pot caminar des de la responsabilitat de creure en la glòria de Déu Només així podrem començar a caminar. La reflexió continuarà.
 

Etiquetas: