Indigneu-vos (però no pequeu)

 

Stéphane Hessel, un bon home de 93 anys heroi de la resistència francesa i l’únic pare viu del text dels Drets Humans, ha escrit una miniatura que ha titulat: Indigneu-vos! I que jo, d’acord a la versió de la Bíblia del Monjos de Montserrat en el text d’Efesis 4, 26, he ampliat amb el “però no pequeu”.
Sense revelar-vos el contingut del llibre, per convidar-vos a llegir-lo, resulta prou interessant el que la seva portada ens anuncia: és un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica.
Avui en dia la indignació ciutadana porta dos cognoms ben diferenciadors. Trobem la indignació de l’opulència. És la indignació de la societat rica i egoista que reclama tot els drets socials, però sempre en el “pati del veí”. És la indignació que neix de l’individualisme que valora el món en funció dels seus interessos particulars. Aquesta indignació la trobem a l’escala de veïns en la què  es ‘molesten’ els uns als altres per raons molt més que discutibles i mai benintencionades. És la indignació que trobem a la societat que protesta per tot sense analitzar la ferida social que produeix. És la indignació perquè els altres no veiem el món des del mateix color.
L’altra versió és indignació violenta. És la més visible. És aquella que s’imposa per la força. És la que s’imposa perquè té la capacitat d’imposar-se. És la indignació dels forts contra els febles, dels poderosos contra els desvalguts, dels que es poden imposar contra els que només poden plorar.
Hi ha alguna alternativa a la indignació de l’opulència o de la indignació de la violència?
Stéphane Hessel, des de la seva percepció de la realitat, ens proposa una altra indignació.
Ens proposa una indignació contra la indiferència social.
Aquesta indignació no està orientada a fomentar el nostre egoisme, sinó a promoure la nostra solidaritat a favor de les causes justes.
És la indignació que va experimentar Rosa Parks l’any 1955 quan es va negar a aixecar-se per deixar seure un blanc en lloc d’ocupar l’espai que tenien reservat els negres al final de cada autobús.   
La seva indignació va promoure un boicot als autobusos de la ciutat nord-americana de Montgomery de 382 dies. La gent s’aixecava una o dues hores abans per anar a treballar caminant i arribava una o dues hores tard a casa per la mateixa raó.
Aquella indignació no va ser filla de l’opulència ni va acabar en violència.
El pastor Martin Luther King es va posar al front d’aquesta indignació no violenta i va animar els seus a continuar fins aconseguir que s’abolís la segregació al transport públic en els Estats Units.
Luther King va actuar perquè la indignació tingués una caixa de ressonància que arribés a tenir impacte social. Va animar els seus a indignar-se però a fer-ho sense pecar. És a dir: des de la resistència de la no violència.
Avui ens cal, per vèncer la indiferència social que ens envolta, una resistència no violenta.
Hi ha algú que vulgui donar el primer pas?