Blancs bons, negres pobres

 

“Nunca positivo”. Frase cèlebre del món del futbol que m’ha vingut al cap ara que estic llegint un llibre amb un títol d’allò més suggerent: Blanc bo busca negre pobre, de Gustau Nerín (La Campana, Barcelona 2011). El llibre és un atac sarcàstic i detallat contra l’acció d’ONG i governs del Nord a l’Àfrica. Fa una colla de crítiques ben encertades. El problema és que posa tot i tothom dins del mateix sac i que de vegades tens la sensació que li agrada  “épater” encara que això sigui amb el cost d’una certa demagògia. Mentre critica els estereotips que nosaltres tenim dels africans, generalitza força sobre la cooperació i els cooperants. Amb tot crec que és un bon revulsiu sobre aquest curiós costum que tots tenim de bescantar molt ferotgement els partits i el seu funcionament i en canvi de no ser mai gens crítics amb les ONG, quan sovint són, per exemple, ben poc participatives i no escapen a les imperfeccions de qualsevol entitat formada per persones de carn i ossos que ha d’actuar en una realitat ben complexa. La recent mala experiència de la Caravana Solidària del Sàhara va posar en evidència la fragilitat i superficialitat de moltes actuacions, més pensades de cara a la galeria que per al desenvolupament real.

Dit això, estaria molt bé que a més a més de les àcides crítiques es perfilessin camins a seguir per contribuir que la gent de l’Àfrica pogués viure amb dignitat. Perquè si les institucions polítiques no funcionen i les entitats solidàries tampoc, què hem de fer? Si no fem l’esforç d’imaginar i de posar en marxa camins, encara que ens equivoquem, i que no aconseguim l’excel·lència, l’alternativa és com el títol d’aquella pel·lícula de Herzog: Jeder für sich ung Gott gegen alle. És a dir, cadascú a la seva i Déu contra tothom. Amb tot, el llibre em sembla un bon revulsiu. Mercè Solé

 

Etiquetas: