Tots els bisbes haurien de ser «no-nacionalistes»

 

Ja hi tornem a ser. Es veu que en això dels nomenaments de bisbes hi ha categories. Per una banda hi ha els nomenaments per a diòcesis «normals» –tant se val que siguin grans o petites, simples o complexes-. I per una altra, hi ha les diòcesis «nacionalistes», que diuen a Madrid. (Encara que un no sap ben bé què vol dir «nacionalista» en llavis d’aquests analistes, quan, per exemple, parlen de la ministra «nacionalista» Chacón!...).

Doncs bé, ara resulta que ens tornem a trobar amb un d’aquests casos. Mons. Juan Maria Uriarte deixarà un dia d’aquests la diòcesi de Donòstia. Fa un any i mig que va presentar la carta de dimissió. I ja fa mesos, molts, que des de Madrid es dediquen al seu esport favorit de «marear la perdiz». Tots hi volen posar cullerada. Des del comentarista repatani que l’única cosa que vol és que plegui Uriarte («el dia que caiga, ¡Moët&Chandon!»), fins al comentarista més liberal i comprensiu, que es pregunta per què «la Iglesia vasca está pagando tan caro el pecado (que no es pecado) de ser nacionalista y encarnarse en su pueblo, sin excluir a nadie. ¿Por qué el nacionalismo polaco del papa Wojtyla era bueno y el vasco, el catalán o el gallego, pecado?»

(Entre parèntesis: Que un «no-nacionalista» digui que el nacionalisme no és pecat, a més de sorprendre a qualsevol, és molt d’agrair. Però queda sempre el dubte de saber si el seu inventari de nacionalismes és exhaustiu o bé és selectiu. Aquest senyor no-nacionalista no s’adona que per aquests verals, i parlant seriosament, de nacionalisme-nacionalisme només n’hi ha un: l’espanyol. Tots els altres no passen de ser uns mals aprenents. El nacionalisme espanyol ho té tot: la força legislativa, la judicial, la repressiva, la mediàtica... Fins al punt que es pot permetre el luxe d’aparèixer com la situació «normal» del país i per tant no haver-se de dir «nacionalista», sense que hagi de tenir por de cap Tribunal Constitucional...)

Però tornem al nostre tema. Algú ens pot explicar per què el fet de demanar a Catalunya bisbes catalans (i a Galícia, gallecs i a Andalusia, andalusos) sigui una politització del nomenament, i en canvi no sigui politització el multisecular intent que els bisbes destinats a Catalunya no siguin catalans? Per què els bisbes destinats a Catalunya havien de ser catalans -es deurien preguntar ingènuament- si no era català cap dels funcionaris que l’Administració hi enviava? Doncs, precisament per això: perquè quedés clar que un bisbe no és cap funcionari, amb obligada fidelitat a qui l’ha nomenat i el pot remoure, sinó que és el pastor o líder d’una Església, a la qual –només– deu fidelitat, és a dir, a les seves necessitats, a les seves pobreses, a les seves possibilitats, al seu testimoniatge de l’evangeli enmig de la seva societat...

Crec que ja va començant de ser hora que canviem de cançó. Per què hem de demanar a «Roma» que no imposi bisbes no desitjats? No seria més lògic demanar que es declari superada la situació d’excepció que a finals del s. XI (!) denunciava Gregori VII: quan per interferència de poder civils, no era possible una elecció «secundum Deum» ('com Déu mana', és a dir, a càrrec de la clerecia i el poble), «la potestat quedarà a la decisió de la seu apostòlica o metropolitana».El mètode extraordinari esdevindrà ordinari i finalment únic.

Va ser molt prudent aleshores aquella decisió. Sembla que ara la prudència recomanaria donar per superada aquella situació. Ara fa vint anys, els teòlegs que varen signar la Declaració de Colònia (1989) deien clarament que la pràctica de nomenaments episcopals havia de canviar. És més, allò que inicialment havia estat un gest de prudència i de llibertat, ha esdevingut un instrument ferri de control en mans del centralisme de la cúria romana (encara que oficialment es digui que és en mans del papa). Què se n’ha fet d’aquella obertura a la col·legialitat que tímidament havia iniciat el Concili?