Sant Ciril d’Alexandria, Comentari sobre l’evangeli de sant Joan (Lib 12, cap 1: PG 74, 730-735).

Acabem de celebrar la Pasqua del Ressuscitat i estem encara gaudint la seva joia, durant tot el temps pasqual, com si fos en un sol dia. Tots els preveres, acompanyats de les nostres comunitats, hem celebrat la resurrecció de Crist fent la Fractio Panis pasqual. Hem partit i repartit el pa, cos ressuscitat del Crist Senyor nostre. Ell ho va fer i ens manà que també ho féssim nosaltres: "Feu això en recordança meva" (Lc.22,19). Era un gest que formava part de la tradició judaica quan anualment celebraven la pasqua del seu alliberament (Is 58,7; Jr 16,7).

En la reflexió del mes anterior ens fixàvem en les paràboles de Lc 15 com a resposta a les crítiques fetes a Jesús per la seva convivència amb publicans i pecadors. El pes de la resposta de Jesús requeia sobre les paraules del pare de la paràbola del fill pròdig adreçades al fill gran: «Aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida» (v.32). Aquells que eren considerats estranys cal que siguin acceptats com a germans.

El Bisbe Torras i Bages «ens deixà La ciència del patir, pastoral signada el 7 de febrer de 1916 al llit de l’agonia, comiat fins al cel. Hores més tard moria en olor de santedat», ens recorda Miquel Bordas, en els apunts biogràfics sobre aquest prelat de Vic, del qual celebrem el centenari del  traspàs.

El dia 23 de març celebràvem la memòria litúrgica de sant Josep Oriol, el patró dels preveres catalans (23 de novembre de 1650 – 23 de març de 1702). Batejat a Sant Pere de les Puel·les, escolà a Santa Maria del Mar, beneficiat a Santa Maria del Pi (1687), va morir al carrer de la Dagueria (demarcació parroquial de Sant Just i Sant Pastor) i fou enterrat al Pi. És, doncs, un sant barceloní que va viure al cor de Barcelona. Josep Oriol va créixer recolzat en les dues columnes fonamentals de la vida cristiana i sacerdotal: la santedat i l’amor als pobres.

«Ajudeu a obrir les portes dels cors, a superar la vergonya, a no fugir de la llum. Que les vostres mans beneeixin i sostinguin als nostres germans i germanes amb paternitat; que a través de vosaltres, l’esguard i les mans del Pare guareixin les ferides dels seus fills». Amb aquestes interpel·lants paraules, el Papa Francesc s’adreçava als més de 700 missioners de la misericòrdia –d’un total de 1142- que érem presents a la solemne Eucaristia del Dimecres de Cendra que, excepcionalment, es celebrava a Sant Pere del Vaticà.

El Papa Francesc ens ha regalat, a tota l'Església, el Jubileu extraordinari de la Misericòrdia perquè hi ha moments en els quals d'una manera molt més intensa estem cridats a tenir la mirada fixa en la misericòrdia per poder ser també nosaltres mateixos signe eficaç de l'obrar del Pare...Temps propici per a l'Església, perquè faci més fort i eficaç el testimoni dels creients (MV,n.53). La Misericòrdia de Déu no es cansa mai de buscar apassionadament l'home. L'home és la passió de Déu que cerca estimar-lo i salvar-lo.

¿Us heu aturat a mirar el cartell del dia del Seminari d’enguany?

¿No trobeu que la fotografia és ben expressiva per il·lustrar el lema, “Enviats a reconciliar”?

Una característica dels Pares de l’Església en els seus sermons i comentaris a les perícopes bíbliques llegides en la litúrgia és la de saber relacionar textos diversos sota un mateix epígraf, una relació que es manifesta harmònica i plena de sentit. Així succeeix en el comentari que fa el bisbe d’Hipona sobre el salm 138, en el qual es posa de manifest el coneixement que té Déu, tan profund, de qualsevol persona des de tota l’eternitat pel fet d’haver estat el seu Creador, un coneixement que s’orienta cap a la salvació de la persona.

Ens trobem en ple Any de la Misericòrdia. Han passat tres mesos des que fou iniciat per partida doble: a la catedral de Bangui, a la República Centroafricana, i a la basílica de Sant Pere del Vaticà. I ara s’escau el tercer aniversari de l’elecció del Cardenal Bergoglio com a Papa. Portem tres anys (2013-2016) des de l’inici del Segon Post-Concili –els mateixos que s’escolaren entre el 1965 i el 1968, arrencada del Primer Post-Concili.