Dimensió «nodal» de les comunitats cristianes

 

Ep, no és cap nou concepte eclesiològic! Simplement, es tracta d’una comparació  amb el mot node que habitualment utilitzem en un context d’astronomia, en relació a la xarxa de carreres o en terminologia informàtica.

La qüestió és que cada vegada són menys les persones que s’inicien, creixent i viuen tota la seva vida de fe en una mateixa comunitat cristiana de referència. La mobilitat —aquest gran tret que caracteritza la cultura contemporània—, incideix en molts dels aspectes de la nostra societat: laboralment o professional, en la realitat universitària, la migració de les poblacions, etc. D’altra banda, aquest fet està ben arrelat i forma part de l’ADN dels més joves. Efectivament, les noves generacions es desenvolupen amb una accentuada mobilitat que viuen quotidianament.      
 
En el marc de la universalitat de l’Església, durant algunes dècades s’ha remarcar el concepte de «comunió de comunitats» apel·lant al seu ric contingut. Sense negar tota aquesta conceptualització i en nom de la universalitat (és a dir, catolicitat!) convindria tenir present allò que s’esdevé com a un nou fenomen. I avui, aquesta mobilitat en la universalitat ha d’implicar alguna cosa. Crec que l’analogia amb l’expressió node pot servir en primera instància.
 
Així, les comunitats cristianes —com els nodes— han d’afavorir l’arribada, l’acolliment i el contacte. Han de disposar d’accessos diversificats per donar resposta a la diversitat de pertinences eclesials. Han d’esdevenir comunitats que s’enriqueixin dels diversos fluxos d’experiències, persones, grups, informacions... El seu batec —que sens dubte ha de néixer de la vivència del seguiment de Crist—, ha de saber aprofitar el dinamisme d’aquest moviment i intercanvi. Donant i rebent, en reciprocitat. I ho han de fer amb velocitat i reflexos. Això, avui és important. També, les comunitats cristianes —com els nodes—, han de ser clarament orientadores dels possibles interessos, inquietuds o necessitats dels individus, famílies o col·lectius. Han d’ajudar a «aterrar» en un destí, el qual inicialment era cercat. Després —si cal— ja es faran els necessaris ajustaments. I, evidentment, les comunitats cristianes —tot al contrari al seu possible aïllament— han de conrear les relacions amb altres nodes, és a dir, amb altres focus eclesials. Primer, per coherència amb allò que són i, en segon lloc, per la necessitat d’oferir als creients contemporanis bons fulls de ruta o bones cartografies que responguin als itineraris que sovint hauran d’iniciar.              
 

Publicat a Catalunya Cristiana n. 1.620 (10 d'octubre 2010), p. 14