La actualidad religiosa desde Cataluña

Segur que tots nosaltres coneixem persones santes... No em refereixo als grans sants del Cristianisme com sant Francesc, santa Teresa, sant Ignasi, la beata Mare Teresa de Calcuta... Em refereixo a persones que coneixem, persones senzilles, humils, bondadoses, que de seguida reconeixem que són santes.
I com reconeixem que són santes?
Pel rostre, pel tarannà, pel to de la veu... Tenen una mirada neta, innocent, no malparlen mai de ningú, sinó més aviat disculpen, comprenen i veuen sempre el cantó positiu de la gent. Són persones plenes de pau, estan reconciliats amb si mateixos..., es saben fràgils i fins i tot pecadors..., però es senten totalment estimats per Déu. Per això, són persones joioses, alegres i amb un gran sentit de l’humor (riuen sovint per sota del nas). Sobretot, són ells mateixos, han deixat néixer aquell que Déu ha creat al si de les seves entranyes. No pretenen assemblar-se a sant Francesc o a santa Clara són ells mateixos. I el més important és que tenen imperfeccions i defectes! No són sants perquè siguin perfectes, són sants perquè estimen, són sants perquè han quedat fascinats per la bellesa de Jesucrist i s’hi han enamorat.
Un sant és un enamorat de Jesucrist, que s’ha deixat transformar per la seva persona, per això li encanta estar amb el seu Estimat i escoltar-lo, contemplar-lo i explicar-li intimitats.
Un sant és un home de pregària, un home que estima perquè se sent molt estimat.
En darrer terme, el sant és un santificat, algú que s’ha deixat transfigurar per l’amor de Jesús.
 
Fra Josep Manuel Vallejo