La actualidad religiosa desde Cataluña

“Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i en va treure els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms” (Mt 21,12)

“Mireu, comerciants són tots aquells que es preserven dels pecats greus i als quals els agradaria ser gent de bé i fer bones obres per agradar a Déu, com dejunar, vetllar, pregar i coses per l’estil; tot tipus d’obres bones, i les compleixen amb la finalitat que Nostre Senyor els doni alguna cosa a canvi o que Déu faci alguna cosa per ells que sigui del seu gust: tots ells són comerciants” (Mestre Eckhart. Traduït de “El fruto de la nada”, Siruela, Madrid 2008, pàg. 36)

Una de les crítiques més freqüents als temples contemporanis és la seva buidor. Ja va ser un escàndol quan Rudolf Schwarz va fer les remodelacions de la Sala dels Cavallers al Castell de Rothenfels-am-Main (1928/29). La primera operació que va fer l’arquitecte va ser el buidatge de les pre-existències com un acte alliberador i revolucionari, de “tabula rasa” espiritual:

“Sentíem que per mitjà dels nostres actes, quelcom d’aquí era destruït, ja que el primer que vàrem crear va ser un espai buit. Vàrem trobar el valor de destruir el vell perquè volíem provar quelcom totalment nou. No volíem crear quelcom buit, sinó crear una abundància diferent”.

La polèmica d’aquests nous espais del Moviment Litúrgic va prendre forma en l’Església de Corpus d’Aquisgrà, del mateix Rudolf Schwarz, que va rebre el suport del seu amic i liturgista Romano Guardini:

“Això no és un buit. Això és silenci!. (...) Pel que respecta a la falta de imatges d’aquest lloc sant, el buit en sí ja és una imatge. Dit sense contradicció: un buit correctament format respecte a l’espai i la superfície no és la seva negació, sinó el pol oposat. La relació és la mateixa, com la del silenci i la paraula. Així com l’home s’hi acostuma, sent una presència misteriosa, que expressa la santedat d’allò que sobrepassa qualsevol forma i nom”.

Més endavant, la identificació d’espai espiritual i silenci, o entre buidor i ànima, feta per Schwarz i Guardini va trobar ressó en els primers arquitectes de la modernitat i, ben especialment, en Mies van der Rohe, que va plasmar-ho en la capella del Illinois Institute of Technology, Chicago, el 1952.

Aquests dies estic llegint al Mestre Eckhart i m’ha sorprès gratament la lectura del sermó “El temple buit”, del qual us he incorporat una cita en l‘encapçalament de l’article. En aquest escrit hi ha una vivència i una justificació espiritual des del cristianisme de la buidor del temple, que es proposa com una semblança de la buidor de l’ànima com a condició indispensable per a poder escoltar Aquell qui és la Paraula. No em resulta estrany que el primer sermó del dominic heretge tracti sobre l’expulsió dels mercaders al temple, ja que, des d’un punt de vista històrico-crític, va ser l’expulsió del temple el fet que va sentenciar també a Jesús. Per què el fet d’atansar-se a l’abisme del no-res, a la buidor de l’ànima i de l’espai, sembla portar inevitablement a la pròpia condemna per part de les institucions del sagrat? Perquè, en el fons, tots portem un mercader entre capa i espasa, és a dir, tots tenim, vergonyosament, una certa impuresa en la nostra relació amb Déu i, de retruc, amb el món i les coses.

Potser l’arquitectura de la buidor pot justificar-se, com sovint s’ha fet, des d’una postura social, donant a entendre que una arquitectura racionalista i minimalista és la millor arquitectura evangèlica perquè és la més solidària, però l’escrit del Mestre Eckhart apunta a una raó espiritual, fet estrany al discurs materialista i economicista de l’arquitectura contemporània:

“Si vols buidar-te absolutament de tota mercaderia, de forma que Déu et deixi romandre en el temple, tot allò que facis en les teves obres cal que ho compleixis únicament per l’amor de Déu i mantenir-te tant buit de tot com buit és el no-res, que no està ni aquí ni allí.” (op.cit. pàg. 36-37)