L'actualitat religiosa des de Catalunya

El dimecres passat, 22 de febrer 2012, va ser el Dimecres de Cendra. Mirem el calendari: aquesta data vol dir que el diumenge 26 ja és el Primer Diumenge de Quaresma, la qual es prolonga cinc diumenges més, que van a parar el Diumenge de Rams, enguany el 1er. d’abril, pòrtic de la Setmana Santa –amb el Dijous i Divendres Sants— que la Nit de Pasqua s’obren a la Resurrecció del Senyor.
 
Vistes les coses amb aquesta mirada elemental, amb el calendari a la mà, el primer que ens és evident és que la Quaresma és un temps.
 
Un temps per a preparar la Pasqua de Resurrecció de Jesucrist d’entre els morts: el que comporta l’ elevació de Jesucrist a la Creu, i la seva elevació a la Vida gloriosa de Déu Pare. Nosaltres, en la Quaresma, sóm invitats a no tenir por de portar la nostra part de la Creu de Crist que tanta gent porta a sobre amb malalties, i amb l’atur, accidents i disgustos de tota mena. Però també ens hem de deixar elevar a la vida de Crist en la glòria de Déu Pare.
 
Un temps per a començar les coses per la interioritat de la persona i pel silenci, tal com diu l’Evangeli. En efecte, la pregària, l’almoïna i el dejuni han de començar no pas pel toc de trompeta sinó per la intimitat i la convicció de mi mateix, és a dir, pel cor, on ja hi habita l’Amor del Pare del Cel.
 
Un temps per anar de menys a més: de la fluixedat al vigor. Per anar del que costa al que val. Sí. La Quaresma anhela la Vida, comença per la interioritat i per la confiança en el Pare que ens atreu i suposa un esforç per deixar que Jesucrist viu ens prengui amb Ell: “La vostra vida està amagada, amb Crist, en Déu”, direm la nit de Pasqua.
 
El nostre temps de Quaresma 2012 està marcat per les contradiccions de la crisi econòmica i global que patim. Si només som austers i fem retallades, l’economia no es reactiva. Si gastem alegrement, no podem pagar la despesa i el deute ens ofega.
 
Jo diria als qui tinguin una fortuna respectable que, aquest temps favorable que ´és la Quaresma, posin els estalvis menys necessaris a la llum del dia i els inverteixin en empresesproductives que ofereixen seguretat i, així, reactivin l’economia.
 
I als qui no tenim més que justet, justet per arribar a fi de mes, els hi diria –a mi, el primer— que visquem austerament, com si ja haguéssim superat el consumisme i el “sistema” de desig i possessió. Que visquem amb l’alegria de la contemplació, però de cara als altres i al seu bé. I que de tant en tant no ens faci nosa fer una petita celebració familiar o amical.
 
I tant de bo que les grans fortunes, deixant el “lastre” que calgui, es puguin afegir a aquest programa que potser costa més d’explicar que de començar a fer.