L'actualitat religiosa des de Catalunya

Pujava jo cap els jardins de Sentmenat i em fixo en una moto aparcada que duu un rètol, molt ben pintat: “La vida és un sospir”. És la frase d’un místic o d’una persona poc esperançada? Fa anys una senyora, que es va batejar gran, em digué que la “Salve regina” era trista i pessimista. No obstant té una súplica que és un ànsia de vida: “Mostreu-nos Jesús, fruit beneït del vostre ventre”. Més que pessimista és del tipus “per aspera ad astra”: “per camins aspres, hom puja als astres”.

Així és també la Quaresma. Potser sí que és una mica tristoia, amb la figura abans popular de la vella de les set cames que representen les set setmanes de preparació de la Pasqua. La Resurrecció de Jesús és, però, un final d’ alegria: tenim vida amb Déu, sentit de la nostra vida humana, la qual és més que un sospir.

A més el segon diumenge de Quaresma, amb l’evangeli de la Transfiguració, ens diu que la vida pasqual amb Déu s’ha anticipat ara i aquí. Comencem a viure-la aquí a la terra, com el goig de Déu –que és el nostre  goig- enmig de la barreja que és la vida.

També el camí serà bonic perquè és el camí vers el Regne del Cel, fet al costat de Jesús, el Crist. Puc donar donar un consell bo al poble de Déu: no és bona l’opció de celebrar principalment dijous i divendres sant, deixant d’assistir però a l’ anomenada “vigília pascual”, perquè ella és el final esplendorós de la Quaresma: per aspera ad astra. La vida és el sospir dels qui desitgen l’alegria. Desitgem viure amb Crist i ja ara vivim amb Ell.

Penitència d’acord amb el segle XXI

Ara voldria suggerir a la gent marcada per l’individualisme i per la secularització, que som la gent corrent, en general, algun tipus de penitència o “sacrifici” que, encara que siguin xocants, estiguin plens de bon sentit  perquè tenen en compte el bé comú. 

La oració no té problema. Per a mi l’oració es mou dins de l’espai  del Pare Nostre: l’admiració i l’amor a Déu i el bé bàsic pel proïsme: el pa de cada dia, el perdó i la pau, el Bé que ve de Déu i no pas el mal. Recomanaria en tot cas fer una parada al començament o al final del dia, tancar els ulls, endinsar-nos en l’Amor que ve de Déu i que ens canvia el cor, tot i que en la vida tinguem entrebancs. El cristià ho pot fer una estona, fins que hom assoleix la pau perquè confia de debò en Déu que és amor.

La sorpresa salta quan veiem que podem fer alguna cosa en ordre a unir dejuni i l’almoina. Hi ha el dejuni de Divendres Sant (que es pot continuar el Dissabte Sant com ho recomana la Litúrgia). Tot i que la moral clàssica permetia prendre algun aliment, la impressió de purificació espiritual és autèntica. L’estalvi d’aquests dos dies pot anar a la Càritas parroquial o diocesana, tot pregant perquè aquestes institucions arribin sempre a les persones i no es burocratitzin.

Però, a més, se m’acudeixen nous mitjans postmoderns d’unir almoina i dejuni. És el calvari que passen els qui volen fomentar noves fonts energètiques –fent servir la biomassa o brossa acumulada en els boscos— o els qui volen remodelar segons la llei pisos o habitacles, d’acord amb l’estalvi energètic i amb la tecnologia punta. Caldrà que els promotors d’aquestes línies de recuperació anti-crisi no defalleixin perquè els “savis, entesos i poderosos” encara els criticaran. I caldrà que tots siguem disciplinats per a estalviar energia.

Us proposo aquesta Quaresma l’exercici de cercar l’ ètica del bé comú posant-hi, en aquesta dimensió ètica, l’element gratuït de l’amor. Això és precisament el que diu l’encíclica “Caritas in Veritate” del Papa Benet.