Vedruna: “Hem viscut la pandèmia com una família més”

(Montse Punsoda –CR) Sanadores, educadores i alliberadores, el carisma vedruna reforçat en plena pandèmia. “Des del principi de la pandèmia, vam ser conscients que formàvem part del grup definit ‘d’alt risc’. Això ens va fer ser conscients de la nostra debilitat física i cognitiva”. Així ho explica la germana Narcisa Fillol la sensació de la seva comunitat vedruna de Tarragona, quan es va saber de l’arribada de la Covid a Catalunya. Igual que a totes les llars, la notícia va arribar amb por i respecte. Una incertesa compartida per a tothom, avis, pares, mares, fills, companys de pis, germans… i en aquest cas, germanes.

Són moltes les comunitats religioses de Catalunya que celebren aquest dimarts la Jornada Mundial de la Vida Consagrada. Enguany, marcada per la pandèmia, amb un gust agredolç per tot allò patit i pels membres de la família que els han deixat. En aquest cas, una família nombrosa de 35 germanes juntament amb les cuidadores i la directora de la infermeria, que han viscut i viuen encara tot el procés de manera comunitària i gestionada entre elles. Tal com explica Narcisa, ‘Sisita’ per les germanes de la comunitat, “hem viscut la pandèmia com una família més, visitades igualment per la Covid-19”.

Les 35 germanes, totes elles entre 72 i 99 anys, formen part de dues comunitats vedruna que viuen en dos pisos adjacents a l’edifici contigu del Col·legi Sagrat Cor de Tarragona. En un pis, hi ha la infermeria, on hi viuen les vint-i-tres germanes més grans o amb necessitat d’assistència. Al pis superior, aquelles que s’han anat jubilant de l’escola i, actualment treballen a la Infermeria o participen en voluntariats socials, educatius i eclesials.

Enmig de la realitat social

Gel hidroalcohòlic abans i després de sortir al carrer, un envàs ubicat a totes les portes de la casa, desinfecció de tot allò que venia de fora, rentat de mans, mascareta imprescindible i, fins i tot, estora per desinfectar les sabates. Tot allò que recomanaven des de les notícies i més per tal d’evitar el contagi. I com a totes les cases, la cita imprescindible de les 20 h per aplaudir els sanitaris.

“Durant els primers mesos l’únic contagi va ser testimoniar-se unes a les altres que volíem viure la pandèmia amb una actitud positiva –explica Narcisa–. Cercar juntes la manera de mantenir-nos actives, informades, reflexives i solidàries amb tantes i tantes persones i famílies que ho estaven passant molt malament”. És així com algunes de les germanes es van sumar en accions socials, com Maria Teresa Martí, que va col·laborar fent mascaretes sobretot a l’inici de la pandèmia. També, mesos més tard, prop de les festes de Nadal, van participar amb iniciatives de recollida de joguines per a nens i nenes. Tal com explica Narcisa, eren així “una família que participa de la realitat social que ens envolta, també de la pandèmia”.

D’altra banda, com a membres d’una congregació religiosa, estaven atentes a tot allò que passava a les altres comunitats vedruna, i sobretot en aquelles on la Covid havia arribat. Va ser el cas de la comunitat de Manresa, la primera de les vedruna a Catalunya que ho va patir, la de Caravanchel, a Madrid, la de León o la comunitat de Vitòria.

La Covid arriba a la comunitat

“Quan hi va haver el primer contagi a la comunitat, es van posar en crisi moltes de les nostres seguretats”. En plenes festes de Nadal, la Covid va arribar a la comunitat, i Narcisa va ser la primera. Explica que amb els primers símptomes va fer-se la PCR i, en efecte, va donar positiu. La situació els va exigir més mesures i més restriccions. “Ja ens havíem acostumat a ser molt estrictes en els mitjans prescrits des del principi, però ara l'exigència era més gran”, explica la germana. “Ens experimentem pobres i febles, aguditzant-se el sentit del límit i la restricció de la llibertat”.

La llibertat que tant caracteritza les vedruna es va veure restringida per la nova situació, que les va confinar encara més, recloent-les a cada una a la seva habitació i extremant les mesures. En tres setmanes els positius es van anar estenent. “Vam veure l’expansió ràpida d’aquest virus que no respecta res –lamenta Narcisa–. La preocupació s'anava apoderant de nosaltres”.

De les 35 germanes, 32 van donar positiu. “Cinc asimptomàtiques, sense cap tipus de malestar i setze amb diferents símptomes”. Segons explica Narcisa, “a les cinc més autònomes, Sanitat els va proporcionar el confinament a un hotel-salut, a fi de facilitar millor els confinaments a casa. Onze de les germanes, en estat més greu van ser internades per necessitat d'oxigen”, relata. D’aquestes, una ja ha tornat, cinc es troben encara ingressades. “Les cinc més grans i afectades d’altres malalties no ho van superar i van passar a la casa del Pare”, explica Narcisa.

Fraternitat i equip

En aquella situació d’alarma, van reforçar i precisar l’organització en la gestió de la infermeria. Així, Narcisa recorda com les primeres a superar la Covid atenien les germanes més grans o desorientades. “Els costava entendre aquella soledat a les habitacions, acostumades a la vida comunitària”, recorda la germana. Eren moments d’angoixa, però, d’equip: on unes no hi arribaven, hi eren les altres per donar un cop de mà.

Aquella fraternitat viscuda enmig de la rutina de la comunitat va ser crucial per afrontar aquells dies. Tota l’ajuda sumava. La soledat viscuda enmig la pandèmia va contrastar amb la solidaritat rebuda, de tots aquells que van prestar-se a ajudar. Narcisa destaca una germana vedruna, aliena a la comunitat i amb experiència com a infermera, que cada dia parlava amb el metge sobre la situació en què es trobaven les germanes ingressades, per tal de passar l’informe mèdic a les germanes confinades a casa. També de les trucades de les altres comunitats vedruna, preocupades per la situació que es vivia.

I dins la llar, el paper de les cuidadores i treballadores seglars, “membres també de la família, disposades a donar-ho tot”. És el cas de Mari Carmen Gómez, la cap d’infermeria. Casada i amb fills no ho va dubtar i es va instal·lar a la comunitat dia i nit. Una més entre les germanes que, segons assegura, “cada dia que passa aprèn d’elles el seu optimisme”.

Així són les vedruna, alegres. D’aquesta manera, entre preocupació i la serietat de la situació, Narcisa assegura com, “alhora, va ressorgir la fortalesa necessària per viure serenament el que es presentava”. És així que Emília Fonoll, una de les germanes més grans, en aquells moments recordant el lema del darrer capítol general de províncies celebrat el 2017, va dir: “No dèiem que volíem ser ‘Família de portes obertes’? Doncs ja és aquí”. Emília, amb 99 anys, una de les germanes més grans de la comunitat, va patir i superar la malaltia i aquest mes de febrer celebrarà amb la comunitat els cent anys.

També tenien molt present un missatge de Joaquima Vedruna, escrit el 23 de març de 1849, que es podia adequar al context que vivia la comunitat. Les exhortava a tenir cura d’una mateixa per poder tenir cura dels malalts:

"Sento que no estigueu totes bé. Jo, per ara, vaig tirant. No tinc molt bona salut, però podia estar pitjor. Per tot hem de donar gràcies a Déu; ja que així ho vol, compliu en tot, per tot i del tot la seva santa voluntat...”

Al fer-se una major, la natura canvia. No ha de ser tot treballar. El Senyor ens mana que cuidem també la nostra salut, ja que quan una no està bé de salut, mal podrà tenir cura dels malalts”.

En fi, veig que teniu molta feina; el Senyor tornarà la salut a les germanes, si és la seva voluntat i convé.”

Agraïdes

Aquesta setmana es preveu que quasi totes les germanes hospitalitzades tornin a la comunitat. “Ara desitgem fer una lectura creient de com ho hem viscut i continuar vetllant perquè les germanes es recuperin i s’habituïn a la normalitat”.

Després de passar per la malaltia, la comunitat vol retornar tota la solidaritat que ha rebut. “Veiem que no ens ha mancat res i hem tingut l’afecte de tothom”, continua Narcisa. Des de les comunitats vedruna del territori, passant per les cuidadores seglars, els sanitaris que les han atès i, fins i tot, uns joves de l’escola Sagrat Cor que van mantenir les xerrades setmanals amb les germanes més grans per mantenir-les actives i connectades a la realitat.

Ara el repte que les germanes s’han proposat, precisament, és “potenciar la solidaritat rebuda”. “Volem sortir i solidaritzar-nos també amb els més vulnerables”, afegeix Narcisa.

Els tres pilars vedruna

Sanadores, educadores i alliberadores. Aquest és el carisma que va deixar el llegat de Joaquima Vedruna, i els tres pilars fonamentals de les germanes enmig de la pandèmia. De fet, en cada una de les situacions viscudes han estat fonamentals per plantar-hi cara i superar-se. “Joaquima volia que qualsevol treball consistís en aquests tres distintius. No es pot separar, el servei assistencial, educatiu i el caràcter alliberador, ho portem al cor”, assegura Narcisa.

D’una banda, com a professores: ara jubilades, han sabut ensenyar-se i aprendre entre elles tot allò necessari per gestionar-se i atendre la infermeria. D’altra banda, sanadores: imprescindible a l’hora d’atendre les germanes més febles en plena pandèmia, i ara, en plena recuperació. I en tercer lloc, alliberadores. Una llibertat, que tot i faltar quan van veure’s recloses a les habitacions, va fer-se present quan una rere l’altra, ja en procés de millora, reprenien l’activitat amb el propòsit d’ajudar i servir la germana més vulnerable.

Diuen que cada família és un món, amb les seves problemàtiques i les seves característiques. Així és la família de les germanes vedruna: “una família més enmig de la realitat social, i també enmig de la pandèmia”, tal com deia Narcisa. Germanes educadores, sanadores i alliberadores, capaces de sortir-se’n de les dificultats i superar-se.