Recentment he participat en tertúlies radiofòniques sobre dos temes candents i conflictius. El primer, ETA en relació amb la Comissió Internacional de Verificació de l’Alto el Foc al País Basc. El segon, la pederàstia, a partir de l’informe de la Comissió de les Nacions Unides sobre els Drets de la Infància. En un hi ha terroristes. En l’altre, pederastes. En tots dos hi ha víctimes.
El primer debat va sorgir de la promesa de la banda terrorista ETA, segons la qual s’inutilitzaran totes les armes, explosius i dispositius emmagatzemats. És creïble? Hi ha motius per a l’esperança? Va ser correcta l’escenificació? Les reaccions del govern i de les associacions de víctimes van ser les adients? Com s’explica que els verificadors internacionals fossin citats per l’Audiència Nacional? Els interrogants s’amunteguen. Com a premissa indiscutible, el sofriment de les víctimes mereix el màxim respecte i cal fer justícia. L’actuació governamental, d’altra banda, ha de buscar solucions definitives al problema, tenint en compte les associacions de les víctimes, però sense atorgar-los l’última paraula. No obstant això, els partits han intentat atraure-les a la seva esfera d’influència. Tots sabem que contenen un enorme potencial electoral. L’ambient de la tertúlia, en algun moment, va ser tens. Sovint, el millor passa fora de l’abast dels micros. A la sortida, després de dir-li al president d’una associació que jo havia participat en una manifestació sobre l’atemptat a Hipercor i subratllar l’avidesa que alguns partits mostren per manipular aquestes associacions en benefici dels seus interessos, va comunicar la seva experiència. Si la seva associació hagués acceptat els «maletins» per assistir als mítings de determinats partits, nedarien en or. Ara no reben cap subvenció. L’ús impúdic de les víctimes resulta moralment reprovable.
El segon debat es va centrar en les conclusions presentades per la Comissió de les Nacions Unides sobre els Drets de la Infància que concerneixen la Santa Seu. Vaig portar a la tertúlia les 16 pàgines d’aquest informe, escrites en anglès, en la seva versió anticipada i reduïda. Vaig preguntar al conductor del programa si volia que parléssim sobre la relació de l’Església amb la pederàstia o que reflexionéssim sobre el seu fenomen global. Com a premissa indiscutible, les víctimes són la màxima prioritat i mereixen també el màxim respecte i atenció. A la vegada, cal perseguir aquestes actuacions delictives que distorsionen tant la maduresa dels nens i les nenes i els adolescents. L’Església ha estat al centre dels focus, acusada a més d’encobrir el problema. Aquests atacs li han estat beneficiosos per promoure polítiques de transparència i de prevenció. El camí s’ha iniciat i hi ha consciència clara sobre aquests fets delictius. Ara bé, si només considerem el paper de l’Església en relació amb la pederàstia, resolem, en el millor dels casos, només un 3%. Si interessen les víctimes de la pederàstia, què fem amb el 97% restant? Reduir aquest problema a l’Església implica un oblit impúdic de la immensa majoria de les víctimes que no tenen res a veure amb ella
