Novament ressonen els tambors de la polèmica amb l’avortament al centre de l’escenari. El ministre Gallardón pilota el projecte de reforma de la Llei Orgànica 2/2010 de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, que a la vegada reformava la Llei Orgànica 9/1985. Les lleis parlen de despenalització i de requisits. En el fons reconeixen que és un tema seriós. Si són molt àmplies, es podria pensar que es trivialitza l’avortament. Si són molt restrictives, es pot buscar a l’estranger la solució al problema. Les estadístiques del Ministeri de Sanitat informen que el 2012 hi va haver 112.390 avortaments induïts. No obstant això, a Espanya es gasten tantes energies a elaborar les lleis com a incomplir-les després. Sovint, paper mullat. Aplicació arbitrària.
El tema central és la vida humana en els seus inicis. Surti la llei que surti, hi haurà avortaments. Cal propiciar accions que vagin més enllà de les iniciatives legals. De tasques, no en falten: educació en l’amor i en la sexualitat, formació en intel·ligència emocional i instintiva, investigació científica i multidisciplinària, acompanyament de les persones en el moment conflictiu de la presa de decisions, polítiques d’ajuda a les famílies, reflexió bioètica, respecte i comprensió envers les dones, foment de l’espiritualitat... Deixar la ideologia, del signe que sigui, per desembocar en l’humanisme. La defensa de la vida ha quedat, davant de l’opinió pública, atribuïda a l’Església. Moltes altres persones, creients o no, poden compartir aquesta defensa. La postura és transversal, però no apareix així davant dels ulls de la gent. No tots els avortaments tenen el mateix significat. En uns casos, qui decideix es troba en la línia fronterera de malformacions o de problemes greus de salut. Moments d’angoixa profunds. En la majoria, són el resultat d’un exercici irresponsable de la sexualitat ja que entenen l’avortament com un mètode anticonceptiu. I no ho ha de ser.
S’esgrimeixen arguments ideològics: «Amb el meu cos faig el que vull.» La regulació social, sovint, ho impedeix. Es legisla sobre prostitució, es penalitza beure alcohol als conductors, es prohibeix fumar als locals tancats, s’obstaculitza la circulació de drogues, no es permet el nudisme pels carrers de les ciutats... En el cas que ens ocupa, parlem d’un cos dins d’un altre cos. Per tant, hi ha alteritat i l’argument s’esfondra. Un objectiu realista seria esforçar-se per disminuir dràsticament els avortaments. No tant per imperatiu legal, sinó com a resultat d’una proposta de valors, arrelats en l’humanisme. L’educació té un paper clau. No n’hi ha prou, però és indispensable. Sovint, l’educació sexual es redueix a quatre idees. L’exercici de la sexualitat no es limita a l’àmbit mental. Entren en joc sobretot els sentiments i els instints. Per això, cal una educació integral de la persona.
