ELS MÀRTIRS, VÍCTIMES DE LA HUMANITAT

Sereu perseguits per causa del meu nom, va dir Jesús. De màrtirs n’hi ha hagut i n’hi haurà. Ser cristià pot ser una opció arriscada. (També altres ideologies i moviments han tingut els seus màrtirs. Combatre la injustícia, la pobresa, l’esclavatge de persones, ens pot portar problemes. Sovint, molts, deixant de banda les conviccions, passem de llarg). Els màrtirs de l’Església cal posar-los en relació amb aquells homes i dones honestos i coherents, que des d’opcions diverses, treballen per la justícia i defensen els febles i els maltractats. Cert: els cristians no tenim el monopoli del bé.

Per a nosaltres, màrtir vol dir testimoni. Cristians i cristianes hem de ser testimonis en l’època que ens ha tocat viure. Testimonis de qui? De Jesucrist: del seu lliurament per nosaltres i per tots els homes. Amb l’entrega de llur vida, els màrtirs ens fan descobrir que l’amor fins a la mort és possible. És com alçar la bandera de la causa de Déu i de la causa de l’home, unint-les.

Una vida (o una mort) diu més que mil paraules: El franciscà P. Kolbe és un cas ben eloqüent. Presoner en un camp d’extermini nazi, donà la vida en lloc d’un company de captiveri. Aquest, un pare de família, posat ja a la llista dels que serien assassinats, quedà indultat. Kolbe es va oferir als botxins per canviar-se amb el pobre condemnat. I fou acceptat. L’home que salvà la vida i la seva família, ho han recordat amb agraïment infinit tota la vida. El franciscà d’aquest cas és testimoni singular d’estimació fins a donar la vida per un company de presidi.

Un nou missatge, que amplia el concepte de màrtir, fou proclamat per Joan Pau II, a Sicília. El papa va condemnar els crims de la Màfia, bo i declarant que els advocats que s’hi enfrontaven per defensar les víctimes i llurs famílies, molt sovint morint-hi ells també, eren màrtirs de la justícia i indirectament de la fe. Sentència rotunda i profètica que el papa Wojtyla proclamà a Agrigento (1993).

També, des de l’antigor, hi ha hagut homes d’Església que, amb coratge evangèlic, s’han enfrontat a governants despòtics, alguns d’ells cristians (de nom). El bisbe Joan Crisòstom, que moria en exili humiliant, per obra dels emperadors cristians, Teodosi II i Eudòxia. L’arquebisbe Joan els feia nosa perquè blasmava els costums, luxe i injustícies de la cort bizantina. Alguns bisbes aduladors van col·laborar amb el poder imperial per dur a terme aquesta injustícia. Després, un cop mort, fou rehabilitat.

Què ens vol recordar l’Església quan ens invita a acollir la memòria dels màrtirs? L’exemple d’homes i dones que posaven Déu davant de tot, àdhuc la pròpia vida. Jesús també acusava els jueus del seu temps que bastien monuments als profetes després de morts, i no havien fet cas d’ells quan denunciaven llurs malvestats. Els màrtirs no ens inviten a exposar temeràriament la vida, però animen a donar-la amb generositat i a contradir el mal i la injustícia. Déu sempre s’identifica amb les víctimes innocents i abandonades pels egoismes del món. És el que ens ensenyà Jesús: “El que heu fet a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho heu fet (Mateu 25, 34-45).”

«He entrat a l’Arxiu de la Comissió per els nous màrtirs, que s’ha obert a Roma. Milers  de cartes i documents d’homes i dones contemporanis;  històries de cristians que han estat portats a la mort pel fet de ser-ho i confessar-ho. M’he emocionat...» (Andrea Riccardi, professor d’universitat).

El segle XX ha estat un dels més sagnants de tots: repressió  religiosa a la Rússia soviètica el 1917, víctimes del nazisme (al costat de l`Holocaust jueu), persecució a Mèxic (president Calles, 1925). A l’Espanya del 1936 i igualment durant les dictadures militars d’Amèrica llatina, talment terra d’injustícia i violència, amb màrtirs tan significatius com el bisbe O. Romero i els jesuïtes del Salvador. A l’Àfrica, els màrtirs d’Uganda; els monjos d’Algèria, els bisbes i capellans a Ruanda, Burundi i Sudan. Cal afegir-hi la repressió de l’Apartheid de Sud-àfrica. Ara ha nascut un Islam terrorista amb milers de morts a l’Orient Mitjà i que s’ha estès pel món enter. I encara l’Àsia: l’Església perseguida a Xina i Vietnam, que resta clandestina, amagada; i freqüents assalts a comunitats cristianes de l’Índia (la pàtria del pacifista Gandhi).

La guerra (in)civil espanyola portà la repressió religiosa. L’any 1936, el cristianisme fou suprimit i perseguit. Molts cristians havien de fugir i amagar-se. Les causes de la persecució són molt complexes. Cal estudiar més les arrels d’aquest esclat antireligiós. A Catalunya la repressió s’inicià el mateix 19 de juliol de 1936, que era diumenge i encara es pogué celebrar la Missa a molts llocs. Però va començar una cacera enfollida de persones religioses. Malauradament, aquestes  morts foren aprofitades a l’Espanya Nacional per convertir la rebel·lió militar en una guerra de defensa de la Religió.

Avui, després d’uns anys de prudent silenci, han estat reconeguts els morts de la persecució com a màrtirs de perdó i reconciliació.

La memòria de dos missioners contemporanis, l’he deixada per al final. Dos fills de  l’Empordà s’integren al martirologi del Tercer Món. Mn. Joan Alsina, nascut a Castelló d’Empúries el 1942, moria a Xile afusellat i perdonant el soldat que li disparava. Sobre la seva a vida s’han escrit llibres i articles (sobretot per obra de Mn. M. Jordà). Podent fugir es quedà a Xile per fer costat als perseguits i empresonats. El 1977 fou agafat pels militars colpistes, afusellat pocs dies després, bo i perdonant els assassins. L’Església xilena i el Parlament han reconegut la mort injusta d’en Joan.  El P. Joaquim Vallmajó, va néixer a Navata el 1941. Vallmajó, missioner d’Àfrica, fou empresonat i mort en la guerra civil de Ruanda, per haver criticat els qui mataven pobra gent de l’altra ètnia. Moria el 1994, i no sabem on fou enterrat pels mateixos soldats. Venerem dues vides paral·leles, com a màrtirs de Jesucrist, assassinats per arriscar la seva vida pels més pobres.

Joan Busquets Dalmau