La trampa de la simetria

Assisteixo al debat polític que s’ha portat a terme en aquestes últimes setmanes sobre la simetria en el dèficit. Els beneficiats per una simetria crònica en són els grans defensors. Dos exemples diferents. Un, Extremadura, representada per un Monago populista i bel·ligerant que afirma: «Espanya no està per menjar a la carta, sinó tots el mateix menú.» No obstant això, Extremadura és una regió permanentment receptora, mentre que les Balears aporta permanentment. Això és simetria? Una mostra evident de la defunció de la lògica i de la manipulació del llenguatge. Dos, Euskadi, el cas més flagrant de privilegi asimètric, com que gaudeix de concert econòmic, s’oposa a l’asimetria. La ingenuïtat catalana enfront de la política basca ha estat de proporcions descomunals. Es poden afegir més exemples, com Madrid, que està contra l’asimetria, però se’n beneficia de manera escandalosa en inversions de l’Estat que conjuminen la simetria radial de l’AVE i ara, en un país que toca fons, manté les seves aspiracions perquè la seva capital sigui ciutat olímpica a qualsevol preu. Ningú no s’atreveix a dissentir. Monti, quan va accedir al Govern d’Itàlia, el primer que va fer va ser fer baixar Roma de la carrera olímpica. Hi ha luxes que en temps durs no es poden permetre.

Rajoy, amb l’ombra d’Aznar perseguidora i amenaçant, reclama asimetria a Brussel·les en benefici d’Espanya i quan torna al Palau de la Moncloa s’ha de desmarcar dels seus barons que li volen imposar paradoxalment una simetria sense concessions dins del mateix Estat. Una altra mostra evident de la defunció de la lògica i de la manipulació del llenguatge.

Quan es produeix un canvi important, que és impossible d’aturar, com va passar amb la fi de la dictadura franquista, s’obtenen determinades concessions que sembla que inauguren una nova època, un nou horitzó, unes noves perspectives. Però, les forces beneficiàries del sistema anterior, la casta, els emporis tornen a defensar-ne els furs amb dents i ungles. La Constitució, sorgida d’una combinació de por i d’esperança, va ser reinterpretada a la baixa. Cop d’estat del 23F, LOAPA... El cafè per a tothom. La simetria, quan no és un tribut a la justícia, amaga l’odi a la diferència i es converteix en trampa. La fragmentació intencional del català i la seva persecució sistemàtica ho posa de manifest. Vivim una època emocional. No hi ha cap raonament sense contaminar. Una altra mostra de la defunció de la lògica i de la manipulació del llenguatge.