Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa
Nous casos de corrupció a través dels diners, del sexe, extorsions, espionatge... esquitxen diàriament els butlletins informatius. Cap instància no sembla que en quedi fora de perill. Els culpables posen porqueria davant del ventilador perquè tot quedi ben esquitxat. L’ús polític és manifest. Hi ha una sensació d’ofec social i d’impunitat. El volum és de tanta magnitud que sembla que impedeix la comprensió dels fets. Creix la indignació a la vegada que la hipocresia. Es proposa canviar-ho tot perquè tot quedi igual.

La teologia m’ofereix la clau millor per entendre, no pas per justificar, el que passa. El dia 8 de desembre del 1854, el papa Pius IX va proclamar, mitjançant la butlla Ineffabilis Deus, el dogma que Maria fou concebuda sense pecat original en atenció als mèrits de Jesucrist. Quin significat té aquesta afirmació? En resum, ens desvetlla una veritat teològica i una d’existencial. Fer una catequesi sobre el pecat original resulta, sovint, complicat. Es pregunta: per què hem d’assumir les conseqüències d’un acte imputable en tot cas a Adam i Eva? Per què els innocents s’han de veure implicats en un pecat que no han comès? Molts interrogants. El dogma suposa un enaltiment de la figura de Maria, l’única, juntament amb Jesús, lliure del pecat original ja des de la seva concepció. Però l’afirmació teològica deixa entreveure que tota la resta estem contaminats des del nostre origen. Una mirada existencial corrobora aquesta veritat. En tinc prou entrant dins del meu cor per adonar-me d’unes tendències ocultes que em dificulten actuar d’acord amb el bé i amb les propostes evangèliques. Aquestes tendències arrelen en mi de manera que, com Pau de Tars, puc dir: «No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» Aquestes tendències ocultes criden des dels subterranis del meu cor i no descansen fins a veure satisfets els seus desitjos. Els pecats capitals, vuit segons els monjos antics, posen nom a aquestes tendències: orgull, ira, vanitat, enveja, avarícia, gola, luxúria i mandra. N’hi ha prou d’observar els casos de corrupció per adonar-se que, en el fons de cadascun d’ells, s’hi descobreix una o més tendències pròpies d’aquests pecats. Ningú no està exempt d’aquestes tendències, malgrat que l’ascesi personal i la gràcia divina aconsegueixen temperar-les. Hi ha escenaris propicis per satisfer-les: poder (polític, social, religiós, econòmic, mediàtic...), riquesa, relacions... El resultat sempre és nefast, encara que no ho sembli. Quan falla la moral i la responsabilitat, la societat s’ha de protegir de la corrupció, amb claredat i fermesa. Però no sempre els que més parlen són els més purs. Qui oblida mirar-se cap endins cau sempre en la hipocresia o en la manipulació. No hi pot haver regeneració sense coneixement propi ni conversió personal. La humilitat de l’oració ajuda: «No ens deixis caure en la temptació.»

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.