La llibertat de consciència, per Jaume Patuel

A continuació us adjuntem l'article del psicoanalista Jaume Patuel sobre el Concili Vaticà II.

LA LLIBERTAT DE CONSCIÈNCIA

FA CINQUANTA ANYS: 11. Octubre. 1962: EL CONCILI VATICÀ II.

L’onze d’octubre del 1962 va tenir lloc a l’àmbit de l’església catòlica un esdeveniment del qual encara bufa l’Esperit i, per tant, es manté totalment present; continua i empeny cap endavant malgrat les veus de la Cúria Romana i d’altres desafortunades i profetitzades per les autoritats corresponen en els pontificats posteriors. Escric aquet text i en sóc ben conscient que aquest article pot xocar amb la mentalitat de molts lectors o lectores. Nogensmenys, només vull, i aquesta és la meva intenció, comentar un fet històric que encara gravita en els nostres interior i que ha obert nous horitzons per a la Humanitat i no únicament a les esglésies. Tot allò que es humà està en el Poble de Déu, li pertany perquè li es propi. Però no tot el que està en la institució catòlica, d’aquest poble és humà. I en aquest cas, El Vaticà II, el seu esperit que és del Poble de Déu, no únicament està en allò humà sinó que és humà.

M’entretindré en tres aspectes que personalment extrac d’aquest esdeveniment. Un fet que fa cinquanta anys vam viure i que va implicar i implica encara a moltes persones. El primer punt és recordar com a través de les pantalles de televisió vèiem i vivíem, i encara avui dia ho rememorem, les cerimònies d’obertura de les diferents sessions conciliars. Recordo i així ho comentava als meus alumnes, que els Evangelis eren entronitzats solemnement i que presidien l’aula conciliar. Punt de referència ineludible. I com això continua sent vàlid en ple segle XXI. L’Evangeli, aquest llibre de la Bona Nova o Nou Anunci d’alliberament en el ser humà, està per sobre de qualsevol dogma o ensenyança com de tota autoritat. És a dir, tot quant vagi en contra de l’ésser humà no esta escrit en aquest llibre i si la institució se sent criticada des de les pàgines de l’Evangeli, la falla no es del llibre sinó de la institució.

I així es viu avui en dia al llarg i ample de tot el globus del món. Una cosa és el servei eclesial i altra la funció eclesiàstica. L’Evangeli, entronitzat en cada sessió conciliar, és símbol de servei eclesial. En canvi, tant el catecisme com el dret canònic, fruits posteriors i forçats del concili, són els nous punts de referència de la Institució. Ho són en tat que exerceixen una funció eclesiàstica. Només cal pensar en el cas de la religiosa nord-americana Margaret Farley, professora emèrita de la Universitat, amb un curriculum de cinquanta anys de professora d’ètica i en publicar el seu llibre d’ètica sexual, de facto ha estat prohibit. El criteri de discerniment i els punts dels quals en fa referència per la crítica de la Cúria són el catecisme i el dret canònic, però no així de l’Evangeli. L’Evangeli o la Bona Nova és universal i vàlida per a tots els homes i dones: Línies o indicacions per a la recerca de la llibertat i de la veritat a l’interior de tot ésser humà. Anunci o Bona Nova que està dins d’un mateix ésser com a deïtat última i en consciència plena si es treballa i es busca dins d’un mateix, de nosaltres i dels canvis socials. Per tant, L’Evangeli és un llibre de saviesa perenne. Una autèntica sofialogia.

El segon punt el basaré en un document conciliar Dignitatis humanae (de la dignitat de l’ésser humà). Certament no és el sol document conciliar sobre la consciència de llibertat. En aquest text que versa bàsicament sobre la llibertat religiosa, es diu que la primacia i el valor suprem és la lliure dignitat de tot ésser humà per sobre de tot, inclús de la pròpia vida biològica, llibertat en definitiva per a decidir i escollir què fer amb la nostra vida religiosament.

L’ésser humà ha de saber centrar-se en aquest cosmos. Qualsevulla norma, llei o indicació que no dignifiqui a l’ésser humà o que el descentri del seu propi lloc, o el vulgui usar o manipular en benefici d’una altra realitat –manipulada per un altre ésser humà- afecta allò que és el mateix centre de l’ésser humà: atacant la seva llibertat de consciència. La dignitat de tot ésser humà es basa en la seva pròpia consciència de llibertat interior. Llibertat sobre la que ha de treballar, també reflexionar , per últim actuar. No en va Joan XXIII en la seva encíclica del 1963, Pacem in terris recorda que “és necessari obeir Déu abans que els homes” (Fets 5,29) i que la primacia de la consciència és abans que la llei. Cadascú ha de poder donar raó dels seus actes a la seva consciència, a Déu. Principi que ha estat qüestionat, però el quòdlibet del qual no ha progressat. L’obediència al papa no és el darrer criteri de veritat, abans de tot és la pròpia consciència de tot ésser humà.

El tercer punt que em permetrà aprofundir en aquet aspecte és recordar que el Vaticà II no va estar a l’alçada, ja que era limitat pels seus propis límits dels pares conciliars, tots ells fruit dels seus temps, com qualsevol ésser humà. No obstant, va haver alguns pares conciliars que sí van donar mostres de tenir mires molt més obertes. Entre ells el bisbe mexicà Sergio Arceo Méndez, junt amb el seu pèrit conciliar el pare Grégoire Lemercier, abat del monestir benedictí de Cuernavaca. Així s’expressava: “ No m’explico el silenci de l’Esquema XIII en referència a la psicoanàlisi (....) no podem ignorar la revolució psicoanalítica, la qual no és menor que la revolució tècnica. El discurs psicoanalític forma part de la cultura humana, implica una renovació del concepte d’home i suscita problemes sobre els que no es tenia fins ara la menor idea, (.....) No falten catòlics que cerquen la il·lusió d’una psicoanàlisi cristiana o catòlica quan la realitat és que la vera ciència no és cristiana ni no cristiana”. No va haver cap ressonància a l’aula conciliar. Era un fruit verd. Si bé era cert que hi havia un ambient contra la psicoanàlisi a la cúria, inclús sota pena de pecat si un es psicoanalitzava; per altra part també es trobaven ments clares, entre elles destacaven tant la jesuítica com la dominicana, les quals ja defensaven aquesta psicologia profunda en vida de Freud y Jung. També cinc llocs, en document diversos, apel·len les ciències humanes actuals i entre elles, a la psicologia.

Han passat els anys i aquest transcórrer no ha estat en va. La psicologia profunda ha entrat a la ment de teòlegs per bé que no masses, com també en documents pontificis com el de la Pontifícia Comissió Bíblica: La interpretació de la Bíblia a l’Església, del passat 15 d’abril del 1993 on es contempla com a medi exegètic la psicoanàlisis. Abans d’arribar a aquesta acceptació han caigut i continuen encara caient caps per seguir la llibertat d’esperit de la Bona Nova junt amb l’esperit del Concili Vaticà II: Pensar per un mateix inspirat per la dinàmica espiritual dels textos sagrats i no del catecisme o del dret canònic, carcellers del propi Evangeli, o si més no, de la seva pròpia presó. La psicologia profunda té un campo obert en el món de la religiositat, no de les creences. El món interior de tot ésser humà ha de poder expressar-se en diferents llengües. I la psicologia de les profunditats te la seva pròpia llengua per a respondre de forma més adequada a les demandes existencials del nostre segle.

Joan XXIII va obrir i estan encara obertes totes les finestres per a respirar un aire fresc, no contaminat. Això es viu, es constata i es contagia encara avui en dia, a partir de les comunitats de base, a més sense oblidar-nos per tot ésser humà portat per la seva autèntica bona voluntat i recerca de llibertat interior, de la qual emergeix una Ètica Humana on el centre és l’Ésser Humà, expressió i manifestació de la Divinitat, de la Ultimitat, i en darrer terme, de l’AMOR. La qual cosa requereix llocs de silenci per a la transformació interior i la transmissió de valors essencials per al nostre segle XXI, en pena crisi, la qual matriu és la falta de vera llibertat interior o llibertat de consciència.

http://lacomunidad.elpais.com/jaumepatuel