Cristianisme i independència

La independència política, vista des de Catalunya, ha deixat de ser el somni d’unes minories per obrir-se com a possibilitat a tot el col·lectiu ciutadà i com a desig d’un percentatge cada vegada més gran de la població. La postura davant del pacte fiscal, les postures acarnissades, l’espoliació permanent, la solidaritat fins a l’extenuació, l’acceptació nul·la de la diversitat lingüística, el retorn a la visió uniforme amb l’excusa de la crisi, el poder polític escàs... propicien horitzons nous a l’independentisme. Els partits catalans de rang estatal, en contra del que passa en altres llocs d’Espanya (Euskadi, Andalusia, Navarra...), donen prioritat a la seva adscripció política per sobre de Catalunya. La independència normalment ha estat el resultat de violència històrica. En algunes ocasions, s’ha fet de manera pactada, com va passar entre Txèquia i Eslovàquia. Però tothom sap que les fronteres són les cicatrius de la història. Res no és fàcil. Una nova realitat no significa el final dels problemes, però seria l’expressió de la voluntat ciutadana d’un país. Els interessos són múltiples i la realitat és complexa. Una decisió d’aquesta envergadura correspon a la societat. Mont-real és un exemple, Escòcia en pot ser un altre. També hi ha l’exercici del poder hegemònic en un país, com la Xina que annexiona el Tibet, considerada possessió seva, sense cap respecte pels seus drets.

Des de l’òptica cristiana, què cal pensar de la independència política? Hi ha arguments per a tots els gustos. El cardenal Antonio Cañizares, entrevistat poc després de la V Trobada Mundial de les Famílies (València, 2006), va respondre a una pregunta sobre la unitat d’Espanya: «Si Espanya es disgrega, si Espanya es fragmenta, si Espanya es “de-construeix”, haurà de buscar altres arrels, altres fonaments per a aquesta construcció de la nova Espanya o del que sigui. Aleshores les comunitats que demanin una espècie d’autodeterminació o una autodeterminació plena, hauran de buscar uns senyals d’identitat que ja no serà la identitat cristiana, aquesta identitat que ha unit tots els pobles d’Espanya arran del tercer Concili de Toledo, amb sant Leandre, al segle VI. Hauran de buscar alguna cosa que sigui diferenciadora, que certament no podrà ser la fe, no podrà ser l’arrel cristiana, ja que aquest serà sempre un factor unificador.» El cristianisme pot ser l’element configurador d’un país, però la seva fragmentació es pot conservar a les parts noves, tal com recull l’expressió «Catalunya cristiana». La situació actual, amb la seva transversalitat, planteja reptes nous. D’altra banda, l’historiador David A. Brading, professor de les Universitats de Cambridge i Berkeley, considerat el millor expert viu sobre el Mèxic colonial, va afirmar en una conferència (Querétaro, 2009) que «no és possible entendre el procés d’independència de Mèxic sense el cristianisme». S’apel·la al cristianisme, en el primer cas, per unir; en el segon, per independitzar-se. Potser caldrà buscar la resposta en una altra banda. Certament el cristianisme té molt a dir sobre convivència, respecte pels drets dels pobles, llibertat ciutadana, abstenció de la violència..., però hi ha el risc d’utilitzar-lo en excés.

L’Església catòlica és universal i diocesana. Les conferències episcopals s’adeqüen a la realitat dels estats, per això s’adapten a estructures que elles no han construït. Si Catalunya s’independitzés, la Conferència Episcopal Tarraconense tindria personalitat pròpia. Amb més avantatges, especialment en l'àmbit pastoral, que problemes.