Vés al contingut

A continuació teniu una selecció d'entrades que he publicat amb motiu de la festa major de la meva ciutat, Mataró, al digital Capgròs i al meu bloc personal. Disculpeu que sigui tan llarg i alguna clau excessivament local.

1. La Barram (10.7.2012)

https://www.youtube.com/embed/ys1FyMqqs4M


Rafael Argullol explica al seu darrer llibre (Visión desde el fondo del mar, Ed. Acantilado, Barcelona 2010) una conversa amb el músic Frederic Mompou. Mompou atribuïa el seu amor a la música a un avi reparador de campanes, instruments que "s'escolten amb l'oïda, amb els budells i amb l'ànima", deia. Argullol comença així un bell capítol sobre el toc de campana (pp. 851 i ss.). Segons el filòsof, el toc de campana no mesura el temps des de la vida sinó que compta el temps que ens queda fins a la mort, de manera que és un toc de celebració, no de medició. De fet, diu "la campana fou concebuda per la celebració, i també per l'alerta i el dol". L'actitud contrària, la de la medició, la interpreta com l'instrument de control burocràtic de les nostres vides, a mans sempre d'intermediaris sospitosos. Curiosament, és la mort la que ens fa veure el canvi de perspectiva del temps. "Descoberts la mort i el seu proxeneta, el temps, hauríem d'optar entre mesurar o celebrar els nostre sinstants. El temor, l'obsessió i l'estupidesa ens han inclinat cap a la medició". Així, el so de campanes, celebratiu, "és un so que travessa els segles per unir-me als milers d'avantpassats. ¿Quina importància té qui foren i com van der aquests homes? El repicar de les campanes ens fa semblants", diu.
1.1. Què és la Barram?
Quan vaig llegir això, deu fer més d'un any, vaig pensar de seguida amb la nostra Barram; ja sabeu, el toc de campanes que anuncia la vetlla de la Festa Major, a les 2 de la tarda del dia anterior al de Les Santes, quan repiquen les campanes grosses i petites de Santa Maria, a la que se sumaran les de la resta de la ciutat. Un altre llibre (Les Santes, la festa major de Mataró, de Nicolau Guanyabens i Quim Puig, Arola Ed., Tarragona, 2010) explica en què consisteix (pp. 290-291). Es tracta de “donar nou batallades a cadascuna de les campanes Carme, Montserrat i Miquela, repetint el cicle tres vegades, i amb el tritlleig de fons ininterromput de les dues campanes més petites, les que donen a llevant, la Juliana i la Semproniana. Cada cicle, doncs, té vint-i-set tocs. Ritme i matemàtica. El número 27 és el del dia de les Santes, està clar”, remata l’autor, que fixa a l’origen a principis del segle XX i la seva desaparició no molt tardana per renéixer a Les Santes de 1977, les primeres que recuperen la festa com un signe de la represa democràtica, i marquen l’actual model.

1.2 El nostre cosmos

Dic tot això per fer notar de quina manera la nostra festa major, una festa amb voluntat d’esdevenir popular en tots els sentits, anuncia el canvi de temps que passa de l’ordinari (o profà) al festiu (o sagrat) amb aquest esclat de campanes. Coincideix, a més, amb l’inici de les vacances de molta gent, fent que adopti el caràcter d’”any nou” que tota festa anyal ha de tenir (vegeu Mircea Eliade, El sagrat i el profà, Fragmenta Ed., 2012, pp. 113 i ss.). Un temps que de projectar-se “cap a la mort”, controlant les hores, els dies i els mesos, comptant-lo, distribuint-lo i burocratitzant-lo, es comença a comptar “del revés”, celebrant-lo. Enlloc de de dir “avui faig anys”, el temps festiu celebra que encara els pots comptar i s’oblida dels que tens, entrant en una dinàmica no-linial. Viurem, a la nostra festa, una sèrie de rituals que ens transporten a una mena de “món original”, per al qual fa falta una altra manera d’entendre el temps.
Tant li fa la història (que si les Santes són patrones “només” des de fa menys de dos-cents anys, que si alguns tradicions són ben modernes, que si això o si allò), perquè el que està en joc és el mite.La festa no recorda, la festa reviu. I no podem viure sense mites. Ho reviu, sí, amb símbols molt locals, d’acord, però que representen la nostra manera d’entendre el món, una imatge pròpia del cosmos. Des de les pròpies Santes als gegants, des de la Missa al rom cremat, des de la generació de caos (Desvetllament) fins a la cosmogonia perfecta (l’Anada a Ofici, per exemple). Des de les cercaviles a la Missa de Glòria. Des de l’olor dels petards fins al gust de les síndries (o xíndries, com diem aquí). Des del munt de relacions, balls, petons i suors compartides fins els focs. Aquesta és la representació simbòlica del món, del món original, que reviu amb força els darrers dies de juliol, segons l’hem anat fent els mataronins. Un gran soroll de campanes anuncia aquest nou temps. El celebra. Que ens aprofiti. Bona festa major.
(Article a Capgròs. Vídeo: Oriol Solà)

2. La festa dels exclosos (27.7.2012)

Demà, l'endemà del dia de Les Santes, dia de concerts tranquils i cercaviles familiars, és el que la tradició ha reservat per a la visita dels gegants i les figures a la Residència Municipal de Sant Josep, molt a prop de l'Ajuntament, un espai que, quan va remodelar-se, els que ara manen deien que no feia per una residència de vells. Un lloc, doncs, on alguns 'benpensats' hi volen instal·lar l'oblit, on s'hi vol avançar la pau dels cementiris, on hi trobem el nostre rostre "després de la festa". Ara hi ha més residències d'ancians, a Mataró, i potser tocaria repassar-les totes si es vol fer bé... però no em desagrada gens aquest caràcter simbòlic que la festa atorga als ancians.

Sóc dels que pensa que fer-se vell, depèn de com vagin les coses, pot acabar esdevenint un risc social de primer ordre. Si interpretem les polítiques socials com a cost, i els costos públics només s'admeten si tenen "retorn", fer-se vell és un mal negoci. Se t'incrementa la despesa sanitària i farmacèutica, se't generen dependències, etc... Si resulta que els aturats són uns "vagos" i els immigrants uns aprofitats, no et dic res del que poden acabar sent els vells si transformem el nostre país en un niu de corbs rera el qual sembla anar la dreta que ens governa amb ímpetu en aquests moments.
També em fa pensar, aquest dia, sobre la capacitat de la festa d'aglutinar fins i tot aquells que tenim més lluny habitualment, o que els col·loquem ben lluny. És una mica contradictòria, la festa. D'una banda, uneix, dissol diferències, exalça els lligams de grup. De l'altra, no admet dissidències, genera una frontera imaginària i molt dura entre els que se senten dins i els que se senten fora de la festa i, pel seu caràcter, oblida la contingència. De manera que és molt fàcil oblidar-se dels exclosos, dels que no viuen la festa, dels que se'ls en fot Les Santes o dels que, senzillament, no poden seguir-la. I potser un esforç caldria fer-hi. Un esforç més per dir-los, per dir-nos, que la vida val molt més que els seus costos.

3. Les noves devocions (28.7.2012)

Fa un parell de setmanes, el setmanari El Tot Mataró publicava un interessant resum sobre l'origen de la nostra festa major. El signa l'Eloi Sivilla, que ha anat publicant una sèrie de reportatges sobre la història local molt amens, complets i diria que imprescindibles. A mi m'han agradat molt i també m'ha agradat que un gratuït, entre els anuncis i l'actualitat, hi hagi un lloc digne per a la història local, amb articles, com deia, molt ben fets.

"La festa", diu l'article "va començar com un acte religiós de caire privat el 26 de juliol de l’any 1682 i la devoció per Santa Juliana i Santa Semproniana anirà arrelant entre els mataronins que al llarg dels anys i dels segles aniran transformant la festa fins a convertir-la en la que és ara". L'article repassa quines eren les festes locals d'aleshores, en quin context se situava Mataró i de quina manera conviuen l'ideal barroc (representat per la devoció a les restes adquirides de sant Desideri) i el nou paradigma romàntic (que vénen a exemplificar les Santes i el seu historicisme), fins que s'institueix per votació popular el patronatge local de les dues patrícies romanes que la tradició situa nascudes en un carrer molt concret de la vella Iluro. El patronatge fou instituït ja ben entrat el segle XIX, després del primer tren (ergo en plena expansió industrial de la ciutat), després d'una autèntica fal·lera per recuperar-ne les despulles i de celebrar-ne oficis i processons.

Veieu? Pensar sobre els motius de fons que podrien haver fet patrones Les Santes també se m'acut com una bona reflexió. Indagar els anhels que s'hi projectaven (això són les devocions) a vegades ens dóna més informació, o de més qualitat, que els propis fets narrats. Portat avui, aquesta estructura festiva nascuda encara sota paràmetres pre-moderns (encara que molt cap aquí), seria també interessant descobrir com s'incardina amb els nous anhels del món actual, dels mataronins d'ara i d'aquí. També ho expressem amb devocions, és clar. Els gegants, el que queda de l'antiga litúrgia, els happenings com el Desvetllament, els focs (l'acte més multitudinari de Mataró), les havaneres amanides amb gospel (en anglès, gospel és evangeli, o sigui que no som massa lluny), els espectacles, la música. Tot són llenguatges "devocionals", a la recerca anhelant d'omplir-nos de quelcom més, i més important, que el que ja vivim diàriament, i de tastar-ho en la pròpia carn. Al segle IV, al segle XIX i ara.
4. Les Santes, la dualitat (29.7.2012)

Avui que s'acaben Les Santes m'agradaria recomanar-vos un recent article [aquí] del bloc d'en Bienve Moya on, a partir de la festivitat de sant Abdó i sant Senén, sant Nin i sant Non com en diuen, que se celebra demà, reflexiona sobre les devocions duals. Allà hi diu:

No és estranya a la cultura cristiana, hereva de la romana i de la grega, la santificació i veneració de germans, com a bessons, o bé coma a companys. Veneració que atorgaria a les bessonades condició de dualitat. Una antiga tradició ideològica voldria que l’home posseís dues maneres de ser, inclús dues ànimes, una d’animal i una altra d’espiritual. En la mitologia grecoromana aquesta condició s’exemplifica amb el mite dels Dioscurs, ambdós fills de Zeus i de Leda, més un pare mortal, Tindàreu. D’aquest unió nasqueren Càstor i Hel·lena, i Pòl·lux, i Clitemnestra, que posseïen les condicions dels pares, la divina i la mortal. A part de la dualitat portada a la santedat: Cosme i Damià, els companys Hermenter (Medí) i Celdoni, i d’altres, aquesta creença ha arribar fins els nostres dies amb la novel·la de Robert Louis Stevenson, Dr. Jelyll i Mr Hide.

El cert és que no recordo que ningú hai reflexionat sobre el fet dual de la devoció mataronina, tot i que diu molt sobre el nostre caràcter de nedar i guardar la roba, del "seny imprescindible i la rauxa necessària" (Baron dixit), de la distribució de classes socials a cada vorera de la Riera, de la sobrietat de la façana de les cases i l'abundància del seu interior (Cuyàs dixit) o de jugar hàbilment -i amb quartos- amb els dos bàndols de la Guerra de Successió per estalviar-nos molts dels seus mals (Giménez dixit). Encara avui, d'això darrer, en tenim testimonis en alguns panys de portes antigues, on alguns reprodueixen la flor de lis borbònica i els altres, potser al costat, les dues àligues del candidat austríac.

Tornem al text de Moya, que recull la tradició platònica de la dualitat de la persona: bé cos i ànima, bé espiritual o animal -com diu ell-, bé racional i mítica, bé real i ideal, bé psíquica i física, bé ying i yan... Dualitat que portaríem fins a la representació de les nostres devocions i mites i que ja expressa de quina manera una sense l'altra són inútils. També és cert, però, que -amb Nietzsche però no tan sols amb ell- hi ha tota una altra tradició filosòfica que es resisteix a la dualització. En primer lloc, perquè, posats a fer, segurament trobarem més de 'dues ànimes' (i no parlo del PSC, encara que segur que li passa el mateix) en cadascú, o de tres, com teoritzava Freud. En segon lloc, perquè les nostres característiques, diguem-ho així, són indissociables.

La meva condició 'animal' influeix i determina la meva cultura i viceversa, que alhora es veu interrompuda per la meva psique insondable o per un estímul imprevist, que alhora descobreix parts de mi que ignoro -i que semblen vastíssimes, fora de mi- on hi arribo potser per un fet o per una persona que impacta ben endins des d'enfora. I alhora moltes coses més que no fan exactament dual la nostra personalitat i que es reivindica integralment. "Estima'm com sóc", sembla dir-nos aquest altre corrent, "no com idealment te m'imagines", conscient que aquesta iedalització pot ser idolàtrica o fòbica.

En qualsevol cas, ja m'enteneu. El caràcter mataroní no es conformava amb un sant, en una sola direcció, i va apostar per l'ambigüitat femenina de Juliana i Semproniana a la que convoquem sempre que cal, com un etern retorn.

(Il·lustració: Jordi Gasull, Cartell de Les Santes - 1990)
Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.