Vés al contingut

Transcripció de la intervenció del bisbe Agustí Cortés a la taula rodona sobre la crisi celebrada al Prat de Llobregat el 29 de febrer de 2012, que podeu escoltar aquí i aquí.

Voldria fer esment d’un importantíssim informe encarregat per Càritas que ha fet Foessa, una institució molt prestigiosa des del punt de vista de l’anàlisi social, i que ha estat publicada el dia 22 d’aquest mes. És un informe de la situació de la pobresa actual a tota Espanya. S’ha parlat de la intensificació de la pobresa i dels problemes socials. El més escandalós és que el 22 % de les llars d’Espanya estan sota el llindar de la pobresa. Això vol dir que ens estem apropant a una quarta part de la població espanyola amb problemes seriosos de susbsistència. La causa més greu de la pobresa és l’atur. D’aquests desocupats, un de cada dos és de llarga durada, que vol dir que fa més d’un any que és en atur. El 9 % de les famílies pateix l’atur total de tots els seus membres. Cap membre de la família rep cap tipus de diners com a compensació del treball. El 3,3 % de les famílies no reben cap ingrés.

Això vol dir que s’ha disparat la taxa de desigualtat en tot el territori espanyol, escandalosament, comparant el 20 % dels més rics i el 20 % dels més pobres, estem per una taxa de desigualtat del 7 %.[i] El 2010, el 41 % de les famílies podríem considerar que viuen en condicions de no gaudir de les necessitats cobertes bàsiques de subsistència.

Això colpeix el cor sensible de l’Església. L’Església és senbile i està compromesa en la qüestió social. En definitiva, perquè creu en un Déu de la història, que s’ha fet història nostra i ha compartit tot el sofriment humà, i més immediatament perquè l’Església des de l’eclosió social, a finals del segle XIX, va anar elaborant tot una doctrina social, política, econòmica, que és l’aplicació de l’Evangeli a la realitat social i estructural de l’entorn.

De manera que no hi ha un deure social individual, sinó que també, sobretot a partir de la Gaudium et Spes del Vaticà II, l’Església es planteja que és compromís del cristià canviar la societat, millorar el món, apropar el món al projecte de Regne de Déu que ens predicà i ens transmeté el mateix Jesucrist.

L’estil i les motivacions de l’Església en el món social són peculiars: la prioritat de la persona, la prioritat de la qualitat de l’ajuda per sobre de l’eficàcia o l’eficiència, la preocupació també per la comunitat familiar com a nucli fonamental, que de fet està avui comprovant-se com un dels recursos per sortir de la crisi de moltíssima gent, i, finalment, l’afirmació que s’ha repeti després de la darrera carta del papa Benet XVI, Caritas in veritate, aquesta afirmació que sempre serà insuficient tota solució tècnica, o estructural o merament política. Sempre caldrà, el que diem nosaltres, el voluntari que, amb gratuïtat, amb compromís, amb constància, amb disponibilitat, i amb amor pràctic i concret, ha d’estar al costat del pobre i de l’indigent.

[…]

Cal dir que hem d’agrair tots la presència de molta gent voluntària que des de la comunitat cristiana està donant temps, dedicant coneixements, sensibilitat, possibilitats de tots tipus en favor de les persones necessitades. Aquestes institucions en són bona prova. En aquest sentit, l’Església s’afegeix a tot l’esforç que fa la societat i la gent que vol ajudar, s’afegeix a tot el moviment d’atenció a les necessitats immediates, en el món de l’assistència. Subratllo el món de l’assistència perquè és molt concret. Però l’Església, a més de dir “Senyors, hem de ser autèntics cristians”, hem de tenir un sentit social i el crit del necessitat i del pobre colpeja constantment el seu cor.

A més de dir això, l’Església sol fer una anàlisi més en profunditat. Que aquestes necessitats que cada dia estem constatant tenen el seu origen cultural, ideològic i sobretot estructural. Aleshores, quan l’Església fa l’esforç d’aprofundir en aquesta experiencia de la pobresa o de la injustícia, va detectant el que nosaltres pensem que són o bé estructures de pecat, o bé injustícies institucionalizades o bé sistemes econòmics o financers que no resisteixen la valoració moral objectiva.

En aquest sentit, voldria fer esment d’un document molt recent, publicat fa pocs dies de la Comissió de Conferències Episcopals Europees, que està presidida pel l’arquebisbe de Munich, que sempre han tingut una sensibilitat social molt especial. Han fet un document titulat “L’objectiu de l’economia social de mercat competitiva i solidària”. Plantegen el futur de la CEE i de la Unió Europea, qüestionada per la crisi econòmica. Però com que el seu origen està el Tractat de Lisboa, en el d’Utrecht i altres convenis fets al llarg de la seva història, hi havia un rerefons filosòfic i cultural d’inspiració humanista, diuen aquests bisbes, en gran part cristiana. Volen defensar la CEE i volen incidir, des del punt de vista de l’economia social i de la política, en dos conceptes fonamentals: la creativitat de la societat i de l’individu és absolutament necessària i respectable, però entre l’economia de mercat pura i dura i l’economia solidària, s’ha de subratllar més l’aspecte solidari, diuen ells, de manera que el treball no està en funció de la productivitat merament capitalista, sinó que està en funció de la societat humana solidària. La productivitat, la propietat, l’esforç creatiu han de tenir com a objectiu crear aquesta comunitat que inspira la CEE, que reparteix els beneficis, que mira d’apaivagar les desigualtats, etc. En aquest sentit, aquest document subratlla la política social i fins i tot promou el desenvolupament sostenible des del punt de vista ecològic.

Quan un cristià o l’Església coneix aquests casos demana contemplar que el subjecte és el més important, la persona que teniu al davant, el tracte personal, l’acompanyament. Però no podem deixem de mirar com està la nostra economia i la nostra política estructurada, quina és la ideologia que està tenint aquesta economia i aquesta política, i la responsabilitat de cada cristià en el seu àmbit. Un pare de família ha d’intervenir més en el col·legi, o un empresari o un empleat d’una gran empresa gran o mitjana té al seu abast canvis importantíssims i per descomptat un polític, o qualsevol associació ciutadana. Ens hem de plantejar la dimensió social de la nostra fe. Des d’aquí, com li agradava dir a joan Pau II, hi ha un Evangeli social que noslatres hem de portar enavant i ens hem de comprometre a complir.

[i] S’ha incrementat dos punts respecte al 2007 i duplica la taxa de desigualtat de França i triplica la d’Alemanya.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.