Vés al contingut

Baixo cap a la Barceloneta... És fosc. Ja es nota la humitat en l’ambient... Una s’adona que en aquests darrers anys el barri ha canviat molt. És un barri ple de contrastos... Uns iots immensos al Port Vell, uns homes tirats entre cartrons a la plaça de la Repla, al costat del mercat... Botigues per a gourmets i de disseny i pancartes en alguns balcons de veïns i veïnes compromesos... Un barri treballador i senzill, un barri prop del mar de gran atractiu turístic...

I allà, una porta en el carrer Pescadors. La porta verda, que deia el Juan. Així definia casa seva, quan no era capaç d’explicar res més. I és que el Sostre també és això, una porta que s’obre per a sis homes i els proporciona primerament aixopluc, recer, unes parets, escalfor...

El Projecte Sostre va néixer fa vint anys, fruit de la preocupació d’uns joves cristians del barri que volien fer alguna cosa per aquelles persones que dormien al carrer, en cotxes, bancs, en els porxos de la platja... Pensat per al Gonzalo, el Bartolo, el Capitán... Acabaven de passar els Jocs Olímpics. Barcelona havia ofert la seva millor cara al món, però tenia (té) ombres, zones fosques, grises, sovint invisibles.

Sense pretensions, la porta s’obre cada nit de la mà de dos voluntaris i voluntàries de nit. En som més de cinquanta: cal cobrir cada vespre de l’any, sí, tots, també els ponts, les vacances, els dies de Nadal... L’única intenció és fer una mica millor el dia a dia de sis homes. És casa seva. A partir de les 8 del vespre van arribant. Al voltant de la taula anem xerrant, jugant al dòmino, veient la tele... com a qualsevol casa. El sopar el preparen per a ells veïnes del barri: són les voluntàries de sopar. Cada nit, els porten un plat calent, cuinat especialment i adaptant-se a les necessitats dels usuaris. És un servei encara més discret... senzill i preciós. Després de sopar i de donar-los la medicació, més tele, més conversa, que s’allarga un pèl si és cap de setmana.

Un objectiu: oferir-los l’oportunitat de trobar un lloc, un espai per treure’s la cuirassa amb la qual han de viure al carrer. Allà tot els fa vulnerables: la soledat, la beguda, la climatologia, la violència amagada, les mirades acusadores, la fam... El Sostre els permet anar creant hàbits que els permetin passar a un recurs més estable, definitiu, més digne...

Sobretot amb la feina de l’educador que ve cada matí, intentem que tinguin els papers al dia (com no recordar-ne un que no existia per a cap registre civil de l’Estat i a qui van haver d’atribuir amb l’ajut d’un forense una data de naixement i el van declarar barceloní: l’evidència de la seva invisibilitat!), que obtinguin alguna prestació si hi tenen dret, que vagin fent-se seguiments mèdics, que puguin anar a algun centre a fer una activitat si la seva situació els ho permet... Però més enllà d’això una eina quasi infal·lible: l’afecte! Entre voluntaris, voluntàries i usuaris anem creant uns vincles invisibles i forts. Tenim nom, tots, ells i nosaltres. Establim relacions diferents amb cadascú: “aquesta és una pelma, aquest m’enreda, aquest em costa, ja ha vingut el sargent”... Res d’anonimat. Reforçar les seves potencialitats, posar alguns límits (no gaires, que diuen que el Sostre s’adscriu en els anomenats centres de baixa exigència), somriure, compartir...

És així com al llarg de la seva història, el Sostre ha aconseguit que una trentena de persones hagin pogut deixar els carrers. Uns han anat a pisos compartits, d’altres a residències, siguin d’avis, siguin de crònics (i és que el carrer i l’alcohol són duríssims i deixen petjada), alguns han mort acompanyats, un fins i tot va ser acollit per la seva família... D’altres, però, han decidit tornar al carrer... És la seva decisió, fruit de la seva llibertat: potser té poc més que això: la seva pròpia vida.

A més dels voluntaris de nits i de sopars, altres porten la comptabilitat, gestionen els papers, fan un full de comunicació, cusen la roba que s’ha fet malbé, col·laboren en el manteniment de la casa... Som molts... Hem de ser molts per garantir que cada nit s’obre la porta verda, s’acullen els sis veïns, somriem, posem límits...

Aquesta descripció, però, és incompleta... No, no és una relació unidireccional... En llenguatge de consultoria dirien ara que és una relació win-win: tots guanyem... Cada persona que ha passat pel Sostre ho verbalitzaria d’una manera pròpia, però jo sí que puc exemplificar-ho amb les meves paraules. A mi, el Sostre, m’ha canviat. Va ser el meu primer lloc de compromís amb l’anomenat Quart Món. Un cop implicada, vaig gosar anar a captar la realitat dels països del Sud... I una certesa: aquí o allà, els txadians que pateixen o els sense sostre de les nostres ciutats del Nord són fruit de la mateixa injustícia. La mateixa! Exactament igual! Jo vaig sentir la crida a implicar-me aquí... i em va canviar la mirada: descobreixo cada cop més “els amagats”, “els invisibles”; llegeixo els diaris i poso rostres als perceptors de les PIRMI que van patir en el mes d’agost amb una mesura lamentable, injusta, feta per a la galeria; intueixo la presència del Jesús de l’Evangeli entre els cartrons, fent cua per entrar en un menjador; endevino possibles nous veïns del Sostre en la gent que espera que el supermercat del costat de casa tanqui per recollir el menjar que s’ha fet malbé... Però sobretot, m’ha canviat la mirada envers jo mateixa. Profund agraïment per saber que el que visc és un regal; reconeixement de la fragilitat de la situació que pot fer que un dia jo, perduda la feina, trencats vincles familiars i d’amistat, caigui en una situació semblant... “És quan em sé feble que em sé fort”, versionant a sant Pau... I d’aquesta feblesa i fortalesa alhora neix la indignació davant de la injustícia de tantes vides trencades per causes alienes a elles... Neix l’esperança en petits projectes nascuts d’esforços, generositat, desig de compromís, moltes mans! És llavor de futur!!!!

Maria Antònia Bogónez és voluntària de Sostre

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.