Vés al contingut

Des del començament he estat una admiradora d’aquesta iniciativa dins de la “Nova Evangelització”. Faig el que puc des de la meva petita “plataforma” personal. Cada setmana reuneixo un grup d’homes que estan en una etapa d’inserció després de viure anys en dificultats d’addiccions, i llegim i comentem senzillament l’Evangeli de Marc segons el llibre que he pogut repartir a tots, fins algú que no creu, però que pensa que “mal no li farà”. He repartit llibrets a la presó i he fet el que he pogut, malgrat que això és molt poca cosa. Però des d’aquí invito a tothom a fer petits gestos que són com grans de sorra, ja sé, però si n’hi ha molts, poden fer una platja. L’Evangeli engresca, sens dubte.

Vaig assistir al llançament de la missió al Palau de la Música, però no vaig poder anar el dimarts al Seminari a la lectura de Sant Agustí. Sé que va estar també un acte molt bo. De totes maneres m’atreveixo a posar un altre gra de sorra amb la meva reflexió. Una reflexió que no ve del camp de la teologia ni de la filosofia –assignatures que sempre m’han agradat, però- sinó des de la meva experiència “teresiana”. I amb això vull dir la experiència de Teresa de Jesús, a través de la qual vaig conèixer a Sant Agustí d’una manera diferent de com havia arribat a les seves obres des de la universitat.

Santa Teresa ens explica un moment important de la seva conversió a partir de dues experiències: la primera, davant una imatge d’un Crist molt esfereïdora lligat a la columna. Una d’aquelles obres d’art del segle XVI i no precisament de les millors escoles castellana o andalusa. L’altra experiència va ser amb la lectura de “Las Confesiones” de Sant Agustí. Veiem el que ella diu:

“7. En este tiempo me dieron las Confesiones de San Agustín, que parece el Señor lo ordenó, porque yo no las procuré ni nunca las había visto. Yo soy muy aficionada a San Agustín, porque el monasterio adonde estuve seglar era de su Orden y también por haber sido pecador, que en los santos que después de serlo el Señor tornó a Sí hallaba yo mucho consuelo, pareciéndome en ellos había de hallar ayuda y que como los había el Señor perdonado, podía hacer a mí; salvo que una cosa me desconsolaba, como he dicho, que a ellos sola una vez los había el Señor llamado y no tornaban a caer, y a mí eran ya tantas, que esto me fatigaba. Mas considerando en el amor que me tenía, tornaba a animarme, que de su misericordia jamás desconfié. De mí muchas veces.

"8. ¡Oh, válgame Dios, cómo me espanta la reciedumbre que tuvo mi alma, con tener tantas ayudas de Dios! Háceme estar temerosa lo poco que podía conmigo y cuán atada me veía para no me determinar a darme del todo a Dios. Como comencé a leer las Confesiones, paréceme me veía yo allí. Comencé a encomendarme mucho a este glorioso Santo. Cuando llegué a su conversión y leí cómo oyó aquella voz en el huerto [Confesiones, libro VII, cap 12, 29. Quan sent aquelles paraules: “Toma, lee”, fent referencia a l’Evangeli], no me parece sino que el Señor me la dio a mí, según sintió mi corazón. Estuve por gran rato que toda me deshacía en lágrimas, y entre mí misma con gran aflicción y fatiga. ¡Oh, qué sufre un alma, válgame Dios, por perder la libertad que había de tener de ser señora, y qué de tormentos padece! Yo me admiro ahora cómo podía vivir en tanto tormento. Sea Dios alabado, que me dio vida para salir de muerte tan mortal.

"9. Paréceme que ganó grandes fuerzas mi alma de la divina Majestad, y que debía oír mis clamores y haber lástima de tantas lágrimas. Comenzóme a crecer la afición de estar más tiempo con El y a quitarme de los ojos las ocasiones, porque, quitadas, luego me volvía a amar a Su Majestad; que bien entendía yo, a mi parecer, le amaba, mas no entendía en qué está el amar de veras a Dios como lo había de entender.”

I aquí vull arribar. Jo, fa molts anys, estava també en un moment difícil dins de la meva recerca de un Déu fet presència i diàleg interior i no acabava de trobar-lo en les formes d’una religió a vegades molt formulista i separada dels meus problemes personals. En llegir aquets text de Teresa, em vaig engrescar també jo amb el sant d’Hipona, en les seves lluites interiors i, sobretot en el seu descobriment d’un Déu presència pregona en el nostre interior, dialogant, amic, i font de vida.

“Tarde te amé, Hermosura tan antigua y tan nueva, tarde te amé! Y tú estabas dentro de mí y yo afuera, y así por fuera te buscaba; y, deforme como era, me lanzaba sobre estas cosas hermosas que tú creaste. Tú estabas conmigo, mas yo no estaba contigo. Reteníanme lejos de ti aquellas cosas que, si no estuviesen en ti, no existirían. Me llamaste y clamaste, y quebrantaste mi sordera; brillaste y resplandeciste, y curaste mi ceguera; exhalaste tu perfume, y lo aspiré, y ahora te anhelo; gusté de ti, y ahora siento hambre y sed de ti; me tocaste, y deseé con ansia la paz que procede de ti.” [San Agustín de Hipona, Confesiones (Libros 7, 10.18, 10 27: CSEL 33, 157-163.255)]

Arribar a un Déu tan proper, tan amic, tan humà que desperta la set d’amistat i l’omple, va ser la meva salvació per sobre de normes, sacrificis i estructures. Podia arribar a tot allò que em costava des de una altra vessant, la d’una amistat que no havia de cercar fora, sinó dins meu. Va ser un descobriment que invito a tothom a fer-ho llegint “Las Confesiones”. Un meravellós complement de l’Evangeli, que va ser el seu punt de partida després de sentir aquella veu: “Toma i lee”.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.