Vés al contingut

L’any 2012 quedarà marcat, des d’un punt de vista eclesial, pel Sínode de la Nova Evangelització. És previst iniciar aquest esdeveniment l’onze d’octubre, exactament cinquanta anys després de la inauguració del Concili Vaticà II pel beat Joan XXIII, papa. La data triada assenyala el compromís personal de Benet XVI amb l’esdeveniment eclesial més important del segle XX. En efecte, el jove teòleg Joseph Ratzinger va ser un dels experts del Concili com a consultor del Cardenal Frings. Un cop conclòs el Sínode, l’Any de la Fe en serà la continuació natural. Bufen, doncs, vents de nova evangelització en l’Església, i això és una bona notícia. L’impuls missioner al servei de l’Evangeli és fonamental dins la comunitat eclesial, i és necessari que la bona nova de Jesucrist arribi als qui se n’han allunyat, potser perquè mai no s’hi havien acabat d’acostar. Cal, doncs, revifar l’Evangeli que un dia va ser sembrat, més enllà de l’ofec de la Paraula que es produeix en un món que viu sovint al marge de Déu. La nova evangelització és «nova», no perquè sigui diferent sinó perquè vol retornar a la primitiva novetat de l’Evangeli i la seva força salvadora.

En totes les diòcesis catalanes el compromís amb la nova evangelització és un fet incontrovertible: les reflexions, conferències i accions concretes no manquen en cap d’elles, i ben bé es pot dir allò de «Catalunya, país de missió», és a dir, país d’anunci i de comunicació de l’Evangeli. N’hi ha prou d’esmentar tres iniciatives: la Missió Metròpolis (que durà a terme l’arxidiòcesi de Barcelona durant la propera Quaresma), el Congrés de Manresa (organitzat per les diòcesis de Vic i Solsona els dies 7 i 8 de gener) i la inauguració del Centre Tarraconense «El Seminari», el 25 de gener, en presència de Mons. José Octavio Ruiz Arenas, Secretari del Pontifici Consell per a la Promoció de la Nova Evangelització (a l’arxidiòcesi de Tarragona).
El desig i el repte d’evangelitzar porten a considerar l’àmbit en el qual es produeix la comunicació de l’Evangeli de Jesús: el món. De tots és sabut que un dels documents més emblemàtics del Concili Vaticà II és la constitució Gaudium et Spes. Els documents conciliars són, segons afirma la Carta apostòlica Porta Fidei, «una brúixola segura per orientar-nos» (núm. 5), així com ho és el Catecisme de l’Església Catòlica, «un dels fruits més importants del Concili Vaticà II» (núm. 11). Doncs bé, la Gaudium et Spes defineix la relació entre l’Església i el món en termes de «diàleg mutu» (núm. 40). La categoria de «diàleg», manllevada de Pau VI (encíclica Ecclesiam suam c. III), resulta fonamental i fonamentadora, ja que el qui practica l’art del diàleg veu el món amb gran simpatia, com allò que Jesús ha vingut a salvar, no a condemnar (vegeu Joan 3,17).
Aquest verset joànnic resulta altament representatiu. La preocupació activa pel món, l’atenció envers els seus goigs i les seves alegries, la proximitat als pobres i a les moltes formes de sofriment, de mort i d’injustícia, tot és connatural als deixebles de Crist. Aquests són cridats a ser «sal de la terra i llum del món» (vegeu Mt 5,13.14), a imitació de Jesús, autèntica «llum del món» (Joan 8,12). Per això el diàleg, intens, ha de ser practicat des de la identitat cristiana, ha de sobreeixir convicció i alhora ha de desbordar afecte i misericòrdia. Ferm però no dur, valent però no agressiu, espiritual però no distant, el diàleg és l’actitud de base dels qui evangelitzen, la seva manera de veure i de viure en un món que necessita urgentment l’Evangeli de Jesús.
L’evangelització demana als qui la practiquen –que han de ser tots els batejats!– que no es mirin el món amb desconfiança i amb suspicàcia, com si fos una «massa damnata». Cal que l’afirmació de la pròpia identitat (també mitjançant formes i signes) no porti aparellada una precaució davant el món, la qual menaria en darrer terme a construir-se petits mons paral·lels de to defensiu i autosuficient. Les inclemències i els sotracs no poden isolar de la humanitat, ni externament ni internament, ja que la redempció del Crist és universal i el seu Evangeli no coneix fronteres. Aquest és el missatge de la Gaudium et Spes: anunciar l’amor de Déu sense renunciar a l’amor per l’home.
La mirada de simpatia i de diàleg envers el món, feta des d’una identitat cristiana consolidada, que cerca l’anunci del missatge de Jesús i el trobament personal amb ell, no té res a veure amb l’assimilació. En el món hi ha barreja de blat i de jull, de Regne i de Maligne, de bé i de mal, i l’Evangeli no ha de dissoldre’s sinó que ha de fecundar un món cridat a reconèixer Déu, el Pare, i Jesucrist, el seu Fill, en l’Esperit. El diàleg és una eina apta per a proposar la quintessència de l’Evangeli. Per això, els qui s’obstinen a refusar el món acaben posant-se’n fora, acaben autoexcloent-se’n i, de retruc, col·locant l’Evangeli en una posició marginalitzada. Així, doncs, en relació al món, ni rebuig ni desconfiança, ni assimilació ni dimissió, sinó una proposta de salvació que, mitjançant el diàleg i l’anunci de la Paraula, desvetlli en el cor la fe i l’amor.

Armand Puig i Tàrrech

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.