La competència de ciutadania

La competència de ciutadania

Quan vaig titular el blog “Innovació, educació i ciutadania” és perquè estic convençut que són termes que necessitem vincular i avançar de manera simultània, si volem donar el canvi que necessita el nostre sistema educatiu.
Ara torno a la idea perquè vaig assistir-hi a una conferència molt interessant, a començaments de desembre, de Mats Ekholm, que és professor i director del grup de recerca sobre desenvolupament i socialització a les escoles a la Universitat de Karlstad (Suècia) i que ha exercit diferents càrrecs al Ministeri d’Educació suec entre el 1999 i el 2005.
Trobareu un resum i la conferència sencera a la web de “Debats d’Educació
Ekholm va descriure l’evolució del pensament i de l’acció educativa que havia mogut als diferents governs suecs als últims 100 anys!!. I explicà com s’havien plantejat ja fa un centena d’anys “la necessitat de canviar el concepte clàssic d’educació basat en un professor que ensenya i uns alumnes que aprenen” amb el nou paradigma, consistent en transformar el mateix concepte d’escola afirmant que “l’escola no és el lloc on s’ensenya sinó el lloc on s’aprèn”.
La formulació d’aquest paradigma és nova a casa nostra. En canvi la consciència que l’escola és el lloc on els alumnes aprenen va sorgir de manera forta en els corrents educatius dels anys trenta del segle passat, especialment a Catalunya. Desprès va venir el període de la Dictadura, i tot se’n va anar a orris. Malauradament, la diversitat de moviments de renovació pedagògica que van tenir lloc, especialment des dels anys setanta, no van aconseguir consolidar de manera clara, contundent i irreversible aquesta centralitat de l’aprenentatge en l’alumne. No des de la perspectiva del plantejament de l’objectiu, sinó de la garantia de resultats.
Deia Ekholm que “el centre d’aquesta nova escola no és el professor sinó l’alumne. L’alumne passa de ser un element passiu que escolta, aprèn i repeteix a ser un individu que pensa, opina, pregunta”. Fins i tot, va formular que l’objectiu del sistema educatiu suec és afavorir el creixement de l’alumne com a ciutadà, i va descriure que entén per ciutadà aquella persona competent en les àrees bàsiques de llenguatge, ciència i comunicació, que li permeten esdevenir autèntic ciutadà. O sigui (afegeixo jo) complir amb els seus deures i exercir els seus drets.
És aquí on volia posar l’accent del meu comentari. I vincular les competències bàsiques que l’alumne aprèn a l’escola, perquè l’escola li ensenya, amb el concepte de ciutadà des de la vessant educativa, que significa possibilitat d’adquirir les competències bàsiques. El dret a l’educació, des de la perspectiva de l’alumne, esdevé el repte de l’assoliment de les competències bàsiques, enteses com l’eina fonamental que pot garantir el full de ruta del projecte vital de cadascú dels nostres infants i adolescents. No ens entretinguem en debats superflus i fortament ideologitzats! Si no som capaços de garantir l’assoliment d’aquestes competències, no estem complint amb la funció fonamental de l’escola. I en aquests moments hi ha almenys un trenta per cent de ciutadans que no poden exercir els seus drets i deures com a tals.
Afegia Ekholm que “la funció del docent és dirigir aquest aprenentatge” i que “aquest nou concepte d’escola es materialitza en un nou sistema escolar que s’estableix als anys cinquanta i seixanta. Es tracta d’un sistema inclusiu, d’escola per a tothom”. Tanta senzillesa ruboritza davant de la cridòria de la gran majoria dels debats educatius que ens assolen. Afegeix Ekholm que “el professorat ha d’orientar els alumnes perquè aprenguin a pensar, a sentir, a expressar, a crear, a produir i a decidir”, i que “tan important és l’aprenentatge de matèries escolars com l’educació emocional”.
I per assolir aquests objectius, assenyala Ekholm, “la gent que treballa a les escoles ha de produir coneixement, ha de fer recerca, que és l’única forma de poder millorar quan es coneixen els resultats de les avaluacions”, i els professors i líders escolars han de pensar i inventar constantment noves eines per a l’aprenentatge.
Com he dit abans, tanta senzillesa ruboritza. Si tan clar és el camí, per què ens costa tan posar-nos en marxa?