Concili Tarraconense: l’Església avança amb línies no sempre contínues (Germinabit XI)

(Evangelista Vilanova) El 1995 l’Església catalana inicia un Concili Provincial Tarraconense. La seva finalitat era aplicar les intuïcions del Vaticà II, tot expressant les prioritats del Vaticà II.
 
El context pròxim del Concili Provincial aglutina tota la història de la recepció del Vaticà II, en les seves diverses etapes determinades per una colla d’esdeveniments i estudis, junt amb les preses de consciència de la jerarquia.
 
Les bases dels moviments obrers i rurals, les comunitats parroquials, les associacions de joventut, els equips i moviments de matrimonis i grups molt diversos es trobaren en la base de l’etapa preparatòria de reflexió del Concili Provincial. En gran part, participaven de l’esperit reformista del Vaticà II. A Barcelona i a diversos indrets de Catalunya sempre ha existit la impressió que no s’havia aprofundit prou en el Vaticà II. O, com una variant de l’anterior, ha crescut l’opinió força difosa segons la qual calia anar més endavant en les reformes litúrgiques, en la participació dels laics, especialment de la dona, en l’atenció i acolliment dels cristians «en situacions irregulars», i àdhuc en qüestions de moral sexual. La inspiració que deriva del Vaticà II i del Concili Provincial de la Tarraconense hauria de ser suficient per tal que l’Església, fidel a la seva crida a ser llavor del Regne, anés assumint en el dia a dia, i en les ocasions extraordinàries, els reptes que se li presenten i caminés amb pas més segur en la línia de la lloança a Déu i de l’evangelització dels pobres i dels oprimits. Llavors és quan l’Església avança al llarg del temps, amb línies no sempre contínues, i fins i tot se situa en paràmetres que permeten l’arribada d’una solució –inesperada?– que, en altres coordinades, no era possible. Per això, s’insistí, malgrat tot, no intentar d’aturar el moviment propi i més pregon de l’Església que és la missió.
 
En més d’una ocasió s’ha dit que el Vaticà II ha estat qualificat com a concili del canvi, de l’aggiornamento (o posada al dia), i també de transició. El terme concili de transició descriu bé la seva voluntat d’iniciar una renovació pastoral. És un concili de transició, a més, perquè algunes de les seves afirmacions de principi (el què de les qüestions) no arriben a trobar el com de les decisions i sobretot de les formes i institucions en què han d’encarnar-se els principis. El Vaticà II és una transició perquè en més d’un punt no abasta el ple desenvolupament dels seus enunciats, com passa sobretot en el cas de la col·legialitat.
 
El Concili Provincial Tarraconense –en els seus resultats, no pas en la intenció de les bases– no sembla ser un Concili que intenti o pugui iniciar camins inèdits. És un Concili que intentà extreure conseqüències pràctiques del Vaticà II, amb la finalitat d’aplicar els seus camins –simplement iniciats o ja oberts– a la realitat de les vuit diòcesis que peregrinen a Catalunya.
 
El Vaticà II va ser un acte de creativitat eclesial que va haver de tractar moltes qüestions, de manera que la mateixa extensió temàtica va ser un obstacle per acabar la transició començada.
 
Pel que fa al Concili Provincial Tarraconense, cal dir que el seu programa pastoral apareix ben definit en la successió dels quatre temes principals: l’evangelització (vegeu com es reprenen els temes de la missió tractats pel Vaticà II); la Paraula de Déu i els sagraments, vida divina en l’Església, que es correspon amb la Constitució Sacrosanctum Concilium; l’acolliment dels pobres i marginats que –al costat de l’evangelització– és una part essencial de la missió eclesial i, finalment, la comunió entre les esglésies locals, que aplica a les vuit diòcesis catalanes tota la concepció comunional i col·legial de Lumen gentium. L’ordre dels quatre temes és en si mateix un programa pastoral, que té per marc el Vaticà II, amb la seva visió d’una Església missionera i experta en humanitat.
 

De l’article Del Concili Vaticà II al Concili Provincial Tarraconense d’Evangelista Vilanova publicat al catàleg de l’Exposició Germinabit, L’expressió religiosa en llengua catalana al segle XX. Roma, 2001.  

-Deu anys de Germinabit

-Roma era la nostra autoritat moral màxima (Germinabit I)

-Els orígens de l'Església a Catalunya (Germinabit II)

-L'Església medieval autònoma a Catalunya (Germinabit III)

-L’Església catalana en els temps moderns (Germinabit IV)

-Una Església encarnada en el país (Germinabit V)

-L’Església entre Primo de Rivera i al Guerra Civil (Germinabit VI)

-Postguerra i supervivència de l’Església catalana (Germinabit VII)

-Del Vaticà II al Concili Tarraconense (Germinabit VIII)

-Pluralisme i crisi d’identitat institucional de la teologia (Germinabit IX)

-Teologia universitària i/o popular a Catalunya (Germinabit X)

-Concili Tarraconense: l’Església avança amb línies no sempre contínues (Germinabit XI)

-Ignasi Garcia i Clavel: "Amb Germinabit ens vam fer sentir a Roma