(CR) “El moment optimista i humanista, després de la Segona Guerra Mundial, va ser propiciat per la figura de Joan XXIII. L’oportunitat providencial va ser que en aquest moment es van posar en situació de diàleg –el diàleg conciliar- la cúpula eclesial i els moltíssims assessors dels bisbes”. Així emmarca el teòleg Josep Maria Rovira Belloso el significat del Concili Vaticà II, 50 anys després del seu inici. Rovira remarca que “en realitat, el Concili Vaticà II s’estava preparant ja des de mitjans del segle XIX amb els quatre moviments: el litúrgic (Dom Guéranger); el social (Ozanam, Lleó XIII); el bíblic (pare Lagrange amb l’École Biblique de Jerusalem i l’Institut Bíblic de Roma); i el fenòmen meravellós de la teologia al voltant de 1945: Hug i Karl Rahner, Hans Urs von Balthasar, Edward Schilleebeckx, Chénu, Congar, Danielou...”
Aquest serà un dels eixos de la conferència sobre “La significació del Concili Vaticà II” que farà el proper 12 d’abril per obrir el cicle de conferències que organitza la Fundació Joan Maragall. És el primer que s'organitza a Catalunya coïncidint amb els 50 anys de la inauguració del Concili el 1962.
En el cicle s’aprofundirà en les quatre constitucions conciliars amb la lectura del bisbe auxiliar Sebastià Taltavull, els teòlegs Armand Puig i Josep Planellas, i el benedictí Ignasi Fossas. També hi intervindran els teòlegs Antoni Matabosch, que parlarà de la llibertat religiosa, i Salvador Pié, sobre la recepció conciliar. El cicle es tancarà el 10 de maig amb una taula rodona sobre el Vaticà II avui amb Joan Rigol, Lluís Foix, Teresa Forcades i Josep Escós.
Rovira, juntament amb Tena, Pié i Piquer, a finals del 80 van definir en un llibre l’aplicació conciliar con “la impossible restauració”. Ara, en la seva conferència, Rovira Belloso explica que aprofundirà en la reflexió de Benet XIII -l’assessor Joseph Ratzinger en temps del Concili- que ha propiciat una oberta interpretació de reforma, no pas de la ruptura.
De cara als propers anys, el teòleg Rovira Belloso marca com a temes la necessitat d’un reequil·libri entre laics i capellans, l’ecumenisme, l’actuació sinodal i col·legial. En aquest sentit explica que “en la reforma de l’Església ha d’intervenir el factor ‘oració’ perquè és Déu qui ha promès concedir-nos el que demanem i és Ell qui ha de desencallar els temes avui molt difícils de moure com són l’especificitat i la col·legialitat de les Esglésies locals, amb l’experiment reeixit a mitjes de les conferencies episcopals, o la remodelació de les cúries i del papat segons l’Encíclica ‘Ut unum sint’”. També diu que “el factor vida ha d’intervenir en la renovació eclesial, segons el principi que allò que s’ha de renovar en un nivell comunitari, comença des del teu interior fins a l’exterior del teu món, a renovar-ho tu: ens cal una iniciació a la fe i a l’Eucaristia”. I posa com a exemple la multiplicació dels grups de Lectio Divina: “No seria una excel·lent iniciació?”.
En la seva ponència Rovira Belloso explica que repassarà “els fruits pastorals” del Concili com la renovació litúrgica -amb l’entrada en la litúrgia de les llengües vernacles i amb el relleu de la comunitat que hi participa- i el fet que “l’Església en la societat tenim la pau amb el millor de la Modernitat: amb les ciències i amb els drets humans, amb la democràcia i amb els drets del treballador (llibertat de sindicació, de vaga...)”.
Aquest són alguns dels eixos que exposarà Rovira Belloso sobre la significació del Vaticà II, un concili “que no va emetre condemnes”.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.