"L'educació és una de les estratègies principals perquè la pobresa deixi de ser hereditària"

(Fundació Blanquerna) Com evitar que nens amb risc d'exclusió social acabin repetint la història dels seus pares? Com trencar la transmissió de la pobresa de pares a fills? Com s'incideix socioeducativament en els territoris per afavorir una infantesa més sana i un aprenentatge que garanteixi un futur millor?

Aquestes són algunes de les qüestions a què respon el treball que realitzen des de fa uns anys els investigadors del Grup de Recerca en Pedagogia Social i Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació de la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i de l'Esport Blanquerna-URL que lidera el doctor Jordi Riera.

La seva experiència en aquest terreny va propiciar que l'Obra Social "la Caixa" els encarregués un nou model d'acció socioeducativa per donar un nou impuls al seu programa CaixaProinfància, de suport als menors i a les seves famílies en context de pobresa relativa o extrema d'arreu de l'Estat espanyol. Un programa que atén més de seixanta mil menors anualment i les seves famílies, amb la col·laboració de més de tres-centes entitats del tercer sector, distribuïdes al llarg de tot Espanya.

-Quina ha estat l'aportació científica del seu grup de recerca que ha fet possible aquest encàrrec?

-El nostre grup fa molts anys que treballa al voltant de la recerca educativa des d'una mirada àmplia de xarxa de coresponsabilitats socials davant del repte educatiu. Aquesta mirada educativa i pedagògica "social", ens permet avançar en diferents reptes actuals de l'educació des d'una concepció més holística i plena de connectivitats aula-escola-família-societat, la qual cosa pretén superar les barreres clàssiques, discontinuïtats, delegacions i determinades acusacions mútues recurrents entre aquests diferents nodes de la xarxa socioeducativa.

-I com s'aplica aquest plantejament en el cas dels menors que viuen en context de vulnerabilitat?

-El cas dels nens i les nenes que viuen en contextos sociofamiliars de pobresa relativa o extrema, ni s'han d'estigmatitzar, ni es poden desplegar els suports de forma parcialitzada i descoordinada des dels diferents sectors implicats: social, educatiu, de salut, culturals, etc., sinó que ho hem de fer impulsant autèntiques xarxes de coordinació i actuació integrals i sistèmiques que permetin una nova manera de plantejar la seva atenció, interdisciplinar, comunitària i des d'una perspectiva de desenvolupament integral de les seves potencialitats i talents. Hauríem de poder abandonar de manera decidida, com ja han fet moltes institucions socials i programes, l'atenció merament assistencial i prejudicialitzadora, pròpia d'altres èpoques de la nostra història, excessivament centrada en el "fracàs" i en el dèficit d'aquests menors, i que, dissortadament, amb la concurrència d'altres factors socioeconòmics punyents, perpetuen, quan així s'afronta el problema, el cercle viciós de la pobresa de la qual tant costa sortir.

-Quina seria l'estratègia per evitar aquesta transmissió de la pobresa?

-Creiem que l'educació generadora d'oportunitats i coresponsabilitzadora en el sentit que integra totes les dimensions educatives i tots els agents educatius en xarxa és una de les estratègies principals per tal que la pobresa deixi de ser hereditària. Des de la nostra experiència de "camp", l'educació en el seu format més clàssic, és a dir, centrada en l'escola i en la concepció de l'ascensor formatiu curricular i formal, no és suficient per trencar el cercle viciós i seguir pujant en l'ascensor social. Ve-t'ho aquí una de les qüestions que volem aportar com a innovació al projecte CaixaProinfància. No és suficient un plantejament de suports puntuals, individuals i multidimensionals als menors, sinó que cal avançar cap a un plantejament de suport al seu procés, sostingut per un pla de treball sociofamiliar i interdimensional.

-I, doncs, què caldria fer que no es faci?

-Doncs, caldria una certa transformació del mateix concepte del repte de l'educació, independentment que ens dirigim a nens i nenes que visquin en contextos de vulnerabilitat o no. Ens cal avançar cap a una concepció comunitària de les responsabilitats educatives, a partir de la qual segur que trobarem noves vies d'innovació i millora de l'educació per a tothom. És a partir d'aquesta concepció de "xarxes" de coresponsabilitat educativa, que podem fer emergir noves estratègies transversals que, per exemple, en el cas que ens ocupa, mobilitzin diferents variables a l'entorn de la pobresa i que, tractades aïlladament, resten incomunicades i no generen efectes sinèrgics. I tot això ho hem après, significativament, de l'anàlisi de casos d'èxit escolar i educatiu de nens i nenes que precisament viuen en contextos de pobresa. Una vegada més la resposta a les preguntes que guien la millora quasi sempre està al costat de la mateixa problemàtica a què ens afrontem, i moltes vegades ens entossudim a no veure-la o a no interpretar-la adequadament.

Podeu llegir més aquí.