La tendresa cristiana

Reprodueixo un fragment de l’entrevista feta a Julia Kristeva, nascuda a Bulgària, treballa i viu a França des de 1966. Es escriptora, psicoanalista, professora emèrita de la Universitat Paris 7 i ha participat recentment com experta en la trobada de l’Atri dels Gentils celebrada recentment a Paris. El que explica és una bona introducció a la profunditat de l'amor que demà viurem en la celebració del Dijous Sant. (Entrevista publicada sencera en el blog de Sandro Magister).

 
P. En una conferència en la catedral de Notre-Dame vostè ha afirmat que el cristianisme ha practicat una revolució respecte al sofriment. A la religió cristiana se li retreu moltes vegades que presenta un molt dolorós caràcter antihumà
 
R. Penso que el cristianisme, sobretot en la seva praxi, ha estat una innovació en la història de la comprensió del dolor. Segons el cristianisme, el sofriment no constitueix una derrota de l'home ni causa l'exclusió, per part de la societat, de qui sofreix. El dolor no constitueix una disminució de l'home ni el fa menys home. Per contra: es converteix en el camí per arribar a Déu. Crist, sofrint, manifesta a Déu mateix. L'ésser humà que pateix es converteix en digne d'acompanyament i respecte. A partir d'aquí s'obren dos camins. D'una banda, un cert dolor que porta a excessos (Nietzsche ho ha definit com a  "victimístic", avui es defineix com a "cristianisme bionegatiu"). D'altra banda, trobem el cristianisme triomfant que enfront del dolor fa projectar la compassió cap a l'altre: és l'acompanyament de la caritat. Això esdevé amb l'acostament al pobre, al marginat, al discapacitat. I enfront de la desregulació moral del món dels espectacles i del capitalisme, que llegeix tot en sentit productiu, correm el risc de perdre el sentit de la vulnerabilitat de la persona. Tenim necessitat de la tendresa cristiana i hem de fer palanca sobre el cristianisme per vèncer a aquest món que vol negar el dolor.
 
P. Quins exemples veu d'aquesta "tendresa" cristiana
 
R. Penso en certes organitzacions cristianes i catòliques, que van en ajuda dels últims, a els qui l'Estat no arriba. Avui la figura que més em sembla significativa és Jean Vanier. Durant un any he intercanviat correspondència amb ell sobre la nostra experiència del dolor, en particular del disminuït, en tots els nivells: polític, social, intel·lectual i existencial. Jean Vanier és un exemple únic: ha fundat 140 comunitats de la seva "Arca". Perllonga el que sant Francesc va fer fa segles a Itàlia.