Martini, un Cardenal centrat

En Carlo Maria Martini, Cardenal jesuïta i arquebisbe de Milà, ha estat guardonat, per mèrits propis i per l’entusiasme dels seus seguidors, amb el Memorial Cassià Just que concedeix la Generalitat de Catalunya.

L’elecció ha estat un encert.

Des del punt de vista protestant, el Cardenal Martini ha estat un constructor de ponts. Els ponts que ha construït han permès el trànsit de les idees en dues direccions. Des de l’Església Catòlica vers els altres i en relació a si mateixa.

Sempre resulta difícil construir ponts perquè corres el perill de quedar-te en terra de ningú. Corres el perill que els propis et vegin com un estrany i els altres et vegin només pel que representes als seus ulls.

La segona dificultat de construir ponts la trobem quan aquesta funció es fa des de la representació institucional. Els qui t’han elegit esperen que diguis el que ells pensen, que per aquesta raó t’han elegit. Clar que també els que t’han elegit no sempre són un bloc monolític. Hi ha cops que entre els teus partidaris hi ha extrems i hi ha centres; hi ha centralitat.

És, precisament, quan entre els teus hi ha centralitat que trobes aliats disposats a compartir els riscos de construir ponts. Perquè és pràcticament impossible construir ponts des dels extrems, ja que els ponts sempre requereixen centralitat.

El Cardenal Martini ha trobat el recolzament necessari per transitar pels ponts que ha ajudat a construir. En la seva participació en el llibre titulat “En què creuen els que no creuen?”, en resposta a Umberto Eco, escriu: “Fins aquí observo que hem anat dient pràcticament les mateixes coses, amb accents diversos i en referència a fonts diferents. Em plau aquesta sintonia en relació al “sentit” que té la història i que permet que (cito les seves pròpies paraules [escriu el Cardenal Martini] ‘es poden estimar les realitats terrenals i creure -amb caritat- que encara hi ha lloc per l’Esperança”.

I és que mentre hi hagi constructors de ponts hi ha esperança per l’Esperança.